No hi ha una gradació, per exemple, de 5 a 10 en els termes clàssics, perquè no hi ha màxims. Això és el que se’n diu un currículum de mínims. Sembla clar que, per la pròpia dinàmica del procés que s’endega a partir d’aquesta premissa, un 10 d’ara equival a un 5 d’abans.
Xavier Massó | @XmaSecundaria
Aquest passat mes d’agost, el Departament d’Educació va fer públics els resultats de les proves de competències bàsiques corresponents al curs 2021/22, que es realitzen al 4t curs d’ESO: els pitjors des que es fan aquest tipus de proves. El Departament i els seus pedagogs en nòmina ho han atribuït a la pandèmia. Nogensmenys, hi ha raons per pensar que es tracta d’una mala excusa que s’està començant a convertir en un boc expiatori massa recurrent: fa dos anys i mig del confinament, i tampoc va ser tan llarg. A més, recordem-ho, els que ara diuen això són els mateixos no paraven de dir-nos que l’escola funcionava amb tota normalitat… O és que potser no era així?
Hi ha també una altra raó que indueix a la sospita que estem al davant d’un pretext amb finalitats autoexculpatòries. Sovint massa atesos a la immediatesa de l’ara i aquí, interpretem les estadístiques fora del context en què adquireixen significat. Un increment de la nota mitjana a les proves un any, en relació amb l’anterior, no significa que estiguem necessàriament millorant, de la mateixa manera que un decrement tampoc significa per força que estiguem empitjorant. En ambdós casos pot respondre a variables com ara que les proves, per qualsevol raó, fossin més fàcils o més difícils que l’any anterior; o a algun altre factor puntual, com ara podria ser-ho, certament, la pandèmia, admetem-ho. Però qüestió no és aquesta, sinó la tendència que marquen els resultats any rere any, durant un període suficientment ampli que permeti fer-se una composició de lloc.
I des d’aquesta perspectiva, no sembla que a la pandèmia se li pugui atribuir una tendència decreixent que ja venia d’abans. Un fet, aquest, que qualsevol docent a peu d’aula coneix perfectament diguin el que diguin els resultats de les proves: el nivell mig de l’alumnat està baixant alarmantment. I si, com diu el Departament, la causa en fos la pandèmia, aleshores també podríem atribuir-li, per les mateixes raons, la inusitada proliferació d’excel·lents als expedients acadèmics i de deus a les notes de selectivitat –un fet empíric igualment innegable-. Aleshores podríem dir que, en situació de confinament, els alumnes de batxillerat s’haurien dedicat a estudiar més que mai, i ara estarien recollint els fruits de llurs esforços… Per contra, els d’ESO, més immadurs, s’haurien dedicat només a activitats lúdiques. Una inferència que, molt encertadament per cert, ningú ha establert.
D’altra banda, hem de tenir present que quan parlem de la prova de competències bàsiques, ho estem fent d’uns exàmens de mínims prèviament minimitzats. Tenim un currículum de mínims –els famosos aprenentatges «essencials», enfront dels només «desitjables», en paraules de Cèsar Coll, guru de la LOGSE de fa trenta anys i de l’actual LOMLOE-. És a dir, hi ha uns sabers mínims que s’han d’assolir, l’acreditació dels quals suposa la superació del curs o de l’etapa. No hi ha una gradació, per exemple, de 5 a 10 en els termes clàssics, perquè no hi ha màxims. Això és el que se’n diu un currículum de mínims. Sembla clar que, per la pròpia dinàmica del procés que s’endega a partir d’aquesta premissa, un 10 d’ara equival a un 5 d’abans. I si encara no és així del tot, per qüestions d’inèrcia acadèmica, sí que un 10 d’avui equival, en la majoria de casos, a un 6 o un 7 dels d’antuvi –essent generosos-. Què podem dir aleshores d’un 5?
I la prova de competències bàsiques resulta que consisteix en extreure, d’aquest currículum que ja és de mínims, un continguts encara més minimitzats, reduïts ara a allò absolutament irrenunciable, per irreductible. Salta la vista que, amb tant de reduccionisme sobre el ja prèviament reduït, l’única possible nota que pot significar la superació d’una prova de competències bàsiques és un 10, haver-ho fet tot bé. Com a mínim si tan bàsiques són i atenent a la seva pròpia denominació. Doncs bé, resulta que no és així, sinó que, per dir-ho en termes d’1 a 10, amb una nota de 5 a la prova de competències bàsiques, aquesta es considera exitosament superada.
S’aprèn d’allò que se’ns ensenya, tot, part o no res. En un sistema educatiu normal, la valoració que suposa l’obtenció d’una determinada nota està contextualitzada en el marc de referència d’uns màxims i d’uns mínims, entre un 10 i un 5, per dir-ho així. El 10 és el màxim teòric, i el 5 n’és el mínim, per sota del qual es considera que no s’està en condicions de superar la matèria en qüestió. Si, en canvi, resulta que situem els mínims en allò que abans era un 5, ara aquest 5 serà un 10 en el nou marc; i què serà el 5? I cada vegada que repetim el procés reduint els continguts curriculars, som sota uns nous mínims minimitzats.
De què ens estranyem, aleshores, quan als resultats d’aquestes proves hi ha cada vegada més alumnes que no arriben als mínims establerts, a allò més elementalment «bàsic», «essencial? No sembla sinó que és extremadament urgent revertir aquesta tendència. Però no ses és cap als alumnes que hem d’apuntar, sinó cap a les autoritats educatives que, amb cada nova llei, buiden encara més de continguts uns currículums que, sota uns mínims novament rebaixats, s’esdevenen aleshores màxims de referència. I això ve de molt abans que la pandèmia.
I si el curs vinent resultés que les notes mitjanes d’aquestes proves milloressin, no ens enganyem: no seria perquè el sistema educatiu hagués millorat i corregit la seva deriva, replantejant-se el seu propi model –no ho està fent, segueix perseverant amb una contumàcia irredempta-, sinó perquè les proves hauran estat més fàcils. Aquest és el vertader problema educatiu que estem patint, no la pandèmia.
___
Xavier Massó és president de la Fundació Episteme i catedràtic de secundària per l’especialitat de Filosofia. Autor del llibre ‘El fin de la educación’.
