Asébeia (‘Impietat’)

Tota educació és una forma, més dura o més subtil, d’adoctrinament, sigui democràtic o cristià, i convé no autoenganyar-se sobre aquest tema. Educar cívicament implica ensenyar virtuts públiques i la formació d’un esperit democràtic en l’home per a llançar-lo a un règim democràtic de convivència, alhora que conforma el caràcter i una personalitat moral com a manera d’estar i sentir en el món.

 

Yeray Rogel Seoane @YerayRogel

No hi ha res tan fascinant i alhora tan estèril com el moment de fundació dels mites nacionals. També llavors, a la manera de la Yourcenar amb el seu Adrià, els déus havien mort i Crist encara no havia nascut. Van ser uns anys fràgils i empíricament curts, encara que la servil historiografia acadèmica i el món simbòlic dels mandarins els va engrandir fins al cansament, magnificant i distorsionant d’una manera tal els fets i la seva significació política que va semblar relativitzar els terribles efectes de la llarga i brutal durada de la dictadura.

Va començar el 20 de novembre de 1975 amb la mort per vellesa al llit del dictador Franco -gairebé tot comença d’alguna manera amb la mort o en el llit- i no podem dir amb la mateixa certesa quan va acabar. Potser el ball està entre el referèndum de 1978 sobre la nova Constitució espanyola indissociable d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, o la majoria absoluta del PSOE de Felipe González en les eleccions generals d’octubre de 1982. Aquesta segona opció sembla la més plausible: el retorn de l“esquerra” al poder després de la guerra civil i la impune foscor de la dictadura semblava tancar, d’existir, una etapa històrica (encara que no pot dir-se que fos plenament un retorn del reprimit, perquè va ser el PCE i el sacrifici dels seus desgraciats militants, de quòrum estalinista, els qui es van batre el coure en la clandestinitat i no un despentinat PSOE pràcticament inexistent en l’oposició). Van ser els paradoxals, bruts, i esperançats anys de la Transició.

Han passat més de quaranta anys i encara continua fabricant-se en el món mediàtic i oficial el mite d’una societat responsable i consolidada, uns polítics abnegats i lliurats a la reconciliació nacional, un falangisme liberal i una oposició silenciosa, un rei valent i conseqüent compromès amb la democràcia, unes sòlides institucions polítiques, un patriotisme benigne i una transició model per a les dictadures del món, especialment per al comunisme de l’Est. Alguna cosa així com la poètica cançó de bressol de J. A. Goytisolo que em cantava la meva mare de petit per a dormir: un llop bo, una bruixa bella i un pirata honrat, quan jo somiava un món a l’inrevés. Certament el procés polític va sortir bé formalment, es va passar d’una dictadura feixista a una democràcia liberal, però no per una conjunció de fortaleses sinó més aviat de patològiques febleses.

La democràcia a Espanya ha estat històricament un bé tan estrany i escàs que per molt mediocre, falsificat i vulgar que hagi estat l’eficient procediment per a la seva fabricació, la ciutadania el va interpretar com una manera inequívoca de progrés. L’abusiu preu a pagar, la profunditat de les ferides, o l’abast de l’oblit i les seves mentides van ser costos que l’èpica del mite va encarregar-se d’esborrar. Ningú amb voluntat d’integrar-se estava disposat a reconèixer que els assoliments actuals de l’aparent normalització democràtica (encara que fos una democràcia de baixa intensitat dominada a la manera autoritària pels partits) s’havien aconseguit després d’acceptar l’emblanquiment de l’autocràcia i l’esborrat del passat, glorificant als demòcrates conversos inventors del consens com a model polític: els mateixos elements del règim franquista que havien creat un forat negre cultural, econòmic i civil en la seva obstinada erosió del país ara s’encarregaven penosament de rehabilitar-lo.

El desencantament i el desencís van ser la gramàtica sentimental amb la qual (el terme potser feia fortuna per la pel·lícula de 1976 El Desencanto, de Jaime Chávarri, encara que el director va triar el títol a l’atzar) l’oposició d’esquerres es va explicar a si mateixa la dilapidació del patrimoni polític de la clandestinitat i la malmesa experiència de l’exili, alhora que no només es referia al passat sinó que anticipava l’estat anímic del futur després de les promeses trencades en el procés d’institucionalització i assimilació al sistema de les posicions radicals. Avui dia és difícil reconèixer a aquests personatges sense cinisme ni vergonya.

Quan es va iniciar la transició en el món educatiu encara no feia olor el desencantament i els reformistes tenien dos objectius tan obvis que adquirien una entitat de veritats incontrovertibles que ningú gosava qüestionar i que duren fins avui: un ensenyament igualitari i la imprescindible identificació entre escola i societat. Totes dues aspiracions, que anaven des del més filosòfic i transcendent a l’estrictament material i laboral, es basaven en un equívoc de l’ideal il·lustrat i una mala interpretació del llegat republicà: pensaven que a través de l’educació es podia arribar a transformar la societat. En això anava implícita la superioritat del públic sobre el privat, de la societat lliure sobre les elits, la imposició del laïcisme per a diluir les normes i mètodes heretats del nacionalcatolicisme, i la democratització i obertura de les escoles sintetitzada en la fórmula: “formar bons ciutadans”, amb l’afegit actual del “esperit crític”. Aquests reformadors no van advertir que la naturalesa del marc democràtic des del qual proposaven els seus ideals vivia de la il·lusió de llibertat absoluta que produeix l’execració del totalitarisme; definint-se de manera buida exclusivament per la seva oposició a la dictadura i no pels propis continguts. D’aquesta manca política i desorientació social sorgeix la confusió entre instrucció (ensenyament) i educació.

Tota educació és una forma, més dura o més subtil, d’adoctrinament, sigui democràtic o
cristià, i convé no autoenganyar-se sobre aquest tema. Educar cívicament implica ensenyar virtuts públiques i la formació d’un esperit democràtic en l’home per a llançar-lo a un règim democràtic de convivència, alhora que conforma el caràcter i una personalitat moral com a manera d’estar i sentir en el món. La instrucció o ensenyament pot transmetre els coneixements sense aquest adoctrinament i dogmatisme i sense abandonar la idea de ciutadania si la plantegem com “un lloc buit” o “lloc de qualsevol altre”, com una forma oberta i indefinida i no com una forma tancada i amb idees personals del que hauria de ser un ciutadà.

La distinció, i tensió, és la mateixa que hi ha entre política i filosofia: plantejar-se “educació per a la ciutadania” com una assignatura al marge de la filosofia és senzillament ideologia, per molt educativa i benintencionada que sigui. Maltrat això la mirada filosòfica necessàriament abandona el to de decàleg i pedagogia moral i adopta la distància crítica que s’endinsa en el pur ensenyament de coneixements i pensament propis del camp de la història de les idees. L’ensenyament, de funcionar, és una contraeducació i hauria de trencar l’encanteri que aquesta promet i creu oferir a l’alumne, tant per part de pares, governs i escoles, sobre les seves creences i la seva pròpia identitat: creure saber qui és un mateix, saber el que un vol o desitja, saber què hi ha o s’espera.

A la vista està l’àmbit fracassat de l’educació després de la transició: d’haver-se aconseguit la ciutadania crítica no s’explica com és possible l’hermètic manteniment, per a l’àmplia majoria de la població, del mite i llegenda de la transició.
Una bona refutació de la confusió es troba a El País, 29 de juliol de 2007, ‘Educar i instruir’, article de Rafael Sánchez Ferlosio, on s’exposa la falta de confiança en els
continguts impersonals dels coneixements en la mesura en què l’ensenyament no es conforma amb la “instrucció” sinó que encareix, gairebé com més important, l“educació”.

Ferlosio proposa irònicament el que els hel·lens anomenaven l’asébeia, un càrrec criminal en l’antiga Grècia per “profanació i burla d’objectes divins”, per “irreverència cap als déus de l’Estat” o per “falta de respecte cap als pares i avantpassats morts”, que es tradueix per ‘impietat’. I considero que la culminació de tot ensenyament ha de ser filosòfica, ha de consistir en aquesta burla total de la il·lustració impia entesa com asébeia, una impietat educativa en sentit estricte perquè l’adult després d’haver acabat el procés escolar i sota la sòlides bases del coneixement fins i tot pugui anar contra el propi coneixement, contra si mateix, i desaprendre totes les seves certeses sobre el món i la realitat, i abandonar la seva fe civil per a replantejar-se la seva pròpia situació i condició humana.

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.

2 COMENTARIS

  1. MUY INTERESANTE.

    -Me llamo Emilio de Fez y vivo en Tenerife.

    -Soy profesor jubilado y he impartido la docencia, en España o en el Reino Unido, en todos los niveles preuniversitarios: Primaria, Bachillerato, Formación Profesional y Escuelas Oficiales de Idiomas (EEOOII).

    Aporto, abajo, enlace gratuito de mi libro:

    “LA PRIMARIA Y SECUNDARIA: UNA SELVA ANTIEDUCATIVA” (2022).

    -Va por la cuarta edición pero se ha difundido sólo en ámbitos docentes de Canarias, aunque ahora está disponible para todos en AMAZON (tapa blanda 12 €, e-book 6 €).

    -Este es el enlace en el que pueden leer, descargar y difundir el libro:
    https://docdroid.net/01EZOvO/una-selva-antieducativa-pdf

    -El libro tiene 125 páginas (21×14) y se lee en media hora: amplios márgenes, recuadros, ilustraciones y páginas de descanso.

    -Por supuesto, lo pueden publicar en este blog y en cualquier otro y/o por cualquier otra vía.

    SALUDOS Y GRACIAS. Emilio de Fez

    emiliodefezmarrero@hotmail.com Tfno. 606-999914

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.