Pensament Alicia (I)

«Educació per a la ciutadania» conforma, així la recordo quan la vaig cursar, una assignatura Maria, doctrinalment tova i informativa, l’objectiu de la qual era oferir prioritàriament una sensibilitat tolerant i un sentir democràtic abans que una comprensió teòrica i un coneixement comparatiu real del nostre sistema polític. Apel·lant a la vaguetat de l’esperit abans que a la concreció de l’intel·lecte.

Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel

De vegades la tasca d’articulista és tan ingrata i necessària com la del tècnic que desembussa el clavegueram urbà. El període de govern de Zapatero va conformar un tap intel·lectual i es va caracteritzar per una concepció realment il·lusòria i innocent del món: podia existir una política indiferent als conflictes irresolubles de la realitat i a la certesa que tota causa humana és imperfecta, doncs el pensament Alicia (així ho va definir Gustavo Bueno) procedeix representant-se un món diferent al real, no perquè aspiri a l’irreal sinó perquè dibuixa un món a l’inrevés, i distorsionat com en els miralls del carreró del gat. El pensament Alicia no té consciència de les dificultats que cal vèncer per a transformar la realitat, ni admet la terrible fragilitat de l’acció humana, ni el caràcter impredictible de les nostres eleccions, ni els riscos que penosament assumim en l’exercici de la llibertat. Tot és molt més senzill en Alicia, es té la voluntat de passar aquest món capgirat sense atendre els obstacles, ni responsabilitzar-se dels errors de càlcul i les seves conseqüències, la incertesa. Entesa com una forma vulgar d’idealisme no resulta una ideologia totalment incoherent i irracional, sinó que és una coherent estupidesa i una racionalitat inversa, simplista, ingènua i infantil. Redueix la complexitat dels problemes a una noció tova i feble del pensament polític que trivialitza i banalitza la seva pràctica en negar la irreductible contingència de la realitat.

I en això es diferencia el pensament Alicia de la manera de pensar utòpica. Perquè el
pensament utòpic (el “pensament Mao”, el “pensament Gonzalo”, el de Sendero
Luminoso), malgrat que també acostuma a representar un món meravellós i desconegut, fins i tot amb excessives esperances estètiques, “un altre Món és possible”, manté la consciència de les dificultats del món real que intercedeixen per a arribar a ell, un món sense nom i sense lloc, fins i tot al preu d’una o moltes revolucions sagnants. Precisament la consciència infeliç d’aquesta dificultat d’accés a un altre món millor, quan està fundada en la mateixa raresa de les institucions que se’ns ofereixen, serveix per a mesurar la distància entre la realitat efectiva i la ideal. I segons l’experiència històrica sovint és un abisme terrible en el qual l’èxit es mesura per la quantitat de cadàvers i el grau de menyspreu per la vida humana. La utopia pot ser un excel·lent ideal crític, de gran utilitat i abast teòric com a referència per a formar un judici valoratiu sobre l’estructura de la nostra pròpia societat política i sobre els obstacles per a capgirar-los per a mesurar també el perillós de les eixelebrades esperances infundades posades en els projectes de transformació, i per a mesurar i analitzar la incapacitat dels instruments reformadors dels quals disposem. Reformes on la lentitud de les quals i la cruel ineficiència pretenen ser l’excusa, sovint justificada, per a la seva substitució per l’aparent plenitud de la Revolució.

En Alicia, malgrat això, no es manté la distància crítica entre el món real i el País de les Meravelles, perdent la potència analítica i imaginativa de la raó. Alicia no distingeix entre realitat i irrealitat, de la mateixa manera que la postveritat no distingeix entre veritat i mentida, perdent així l’estima pel rigor comparatiu. Alicia és plana i lineal, i tampoc pensa en l’impossible com alguna cosa fora de la realitat sinó com un fet supèrflu i indistint dins d’ella, com una cosa integrada en la millora imparable i automàtica del món; un progrés sense ruptures ni discontinuïtats. Gustavo Bueno ho va sintetitzar amb la noció platònica de Symploké, una paraula grega que significa “trena” i “cargolament de cabells”. Simploké és una expressió que remet a “entreteiximent”, “composició”, i pot escenificar-se amb la imatge de dues hoplites entrecreuant les seves espases en el camp de batalla, dos exèrcits que “entreteixeixen espases”. Escriu Bueno: << En El Sofista, Plató fa servir la simploké a vegades per a explicar l’entrellaçament de les coses que constitueixen una situació (efímera o estable), un sistema, una totalitat o diverses totalitats, quan se subratlla no només el moment de la connexió (que inclou sempre un moment de conflicte) sinó el moment de la desconnexió o independència parcial mútua entre termes o seqüències compresos en la realitat (…) La symploké s’oposarà tant al monisme holista “tot està vinculat amb tot” com al pluralisme radical “res està vinculat, almenys internament, amb res” >>. El més característic d’Alicia és que desconeix i menysprea la simploké que l’utopisme necessita reconèixer per a negar-la i superar-la, creant un altre món expressament per a això.

Durant els anys del «zapaterisme», quan encara no regia l’utopisme educatiu, es va introduir la síndrome Alicia a les escoles amb l’assignatura “educació per a la ciutadania”. Aquesta va ser defensada pels intel·lectuals del mandarinat, Fernando Savater, José Antonio Marina, Emilio Lledó o Victoria Camps, entre molts altres funcionaris reconvertits en pedagogs de saldo, en contraposició a l’adoctrinament catòlic que proposava la dreta espanyola. L’escola es compon, malgrat l’enorme confusió en el deficient diàleg públic, de dos elements complementaris: educació i instrucció (o ensenyament). La relació i la coexistència del qual en un mateix sistema escolar no està absenta de tensions. La paraula ‘educació’ ve del llatí educere que significa conduir, guiar, orientar, encara que també és possible relacionar-la amb la paraula exducere: treure cap a fora, arribant a la definició etimològica de conduir cap a fora. I la paraula ‘instrucció’ ve del llatí instructio i significa “acció i efecte d’ensenyar”. L’educació ofereix un codi moral i de conducta derivat de la societat en la qual s’inscriu, una sensibilitat i una vaporosa manera de sentir i percebre el món, enfront de la instrucció que ofereix coneixements i continguts. Ambdues són formes necessàries i inevitables del sistema escolar, l’únic risc consisteix a carregar a una d’elles d’excessiva significació i un sentit impropi de tal manera que produeixi un desequilibri (encara que tot equilibri sigui inestable i relativament fictici) en el qual una neutralitzi la funció de l’altra. Avui el problema es xifra en la pràctica destrucció de la instrucció com a transmissió de la tradició intel·lectual en benefici d’una hiperbolizada educació. Alicia pot rastrejar-se com l’origen d’aquesta infecció teòrica i com la tendra disfressa de la immoralitat.

Per definició resulta difícil imaginar una educació per a la ciutadania sense guia i orientació als valors democràtics: el respecte per l’ordre constitucional, la preferència pel pluralisme polític i moral, la tolerància religiosa, i l’estima -disfressada de pedagògica i indulgent explicació- pels drets civils i les llibertats públiques (de consciència, acció, associació, expressió, sexualitat, pensament i moviment) que qualsevol democràcia liberal pressuposa. I tot el que indueixi a un atemptat contra aquestes llibertats, una vulneració de drets o una amenaça del pluralisme serà censurat segons la lògica de tot magisteri, de la mateixa manera que en una classe de ciències naturals se censura amb suspensos als defensors del creacionisme, als quals creïn en éssers biològics immortals o que la terra és plana. «Educació per a la ciutadania» conforma, així la recordo quan la vaig cursar, una assignatura Maria, doctrinalment tova i informativa, l’objectiu de la qual era oferir prioritàriament una sensibilitat tolerant i un sentir democràtic abans que una comprensió teòrica i un coneixement comparatiu real del nostre sistema polític. Apel·lant a la vaguetat de l’esperit abans que a la concreció de l’intel·lecte. Es conclou, no sense rubor i un lleuger tremolor en el cos, que l’educació per la seva pròpia naturalesa és doctrinària, i en conseqüència adoctrina.

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.