No és estrany que si a la societat existeix un profund anhel de felicitat sigui el vessant educatiu -sobre la qual recau el mite il·lustrat que l’educació pot transformar la realitat i conduir a la perfectibilitat de la naturalesa humana- l’encarregada d’instaurar la més dolça i humana de les felicitats.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
La grandesa de les preguntes de la filosofia i la seva necessitat són tan evidents com la glòria i l’esplendor de la bellesa. Perdre el gust per la filosofia -el «jo» és un camp de batalla i la filosofia el seu principal i letal armament- seria com perdre l’interès per les coses belles i el seu gaudi. Hi ha una sorprenent quantitat de cretins arreu, tots ells exemplars en la seva idiòcia, sobretot quan el món polític ofereix una imatge tan penosa i desagradable de si mateix. Però no gaires són capaços de renunciar a la bellesa: oblidar el rostre estimat, el primer blau de la mar, la prosa de Chesterton, la sorprenent llum de Goya –encara que carregada de tenebres-, o la terrible malenconia de John Ford. Entengui’s llavors el meu estupor davant la renúncia a pensar amb una mirada filosòfica tot mandat educatiu, especialment aquesta inqüestionable cursileria de la felicitat: fer dels alumnes criatures felices.
Vivim un temps desballestat, desajustat i descompost: la crueltat econòmica neoliberal i la precarietat laboral, el retorn de les identitats polítiques excloents, l’incert horitzó del transhumanisme, l’increment d’un nacionalisme xenòfob i agressiu, els conflictes militars derivats de la reestructuració geopolítica multipolar i euroasiàtica, la criminalització de la dissidència política (la declaració dels Acords de Ginebra de 2020 confirma i intensifica el gir neoconservador, necropolític i heteropatriarcal contra el moviment feminista i queer), noves formes d’alienació del món (i no només de l’individu), la por a la llibertat, la impotència i indolència civil, la digitalització forçosa, la degradació de les democràcies liberals a tecno-democràcies autoritàries, la instauració de la postveritat i els fets alternatius com a esquema cognitiu, i la continuació de les formes més grolleres i sòrdides d’addicció al poder personal. En aquest context de desorientació els mites sobre la felicitat, si bé ja existien, han adquirit la lluentor i nitidesa dels colors davant un fons gris; s’han convertit en una necessitat hiperbolitzada i hipertrofiada pel poder terapèutic i psicològic en oferir una realitat ficcional habitable a aquells individus desnonats de la seva antiga posició de confort i seguretat. Els fins de l’educació sempre han estat necessàriament extra-educatius, a-instructius, dirigits a configurar i construir, maliciosament o no, la nova identitat dels individus d’un ordre social desitjat. No és d’estranyar que si a la societat existeix un profund anhel de felicitat sigui el vessant educatiu -sobre la qual recau el mite il·lustrat que l’educació pot transformar la realitat i conduir a la perfectibilitat de la naturalesa humana- l’encarregada d’instaurar la més dolça i humana de les felicitats. Permetin-me donar un de les meves freqüents marrades per a desmuntar el mite de la felicitat en l’educació.
És sabut que a Rafael Sánchez Ferlosio li agradaven els nens per la densitat i novetat del temps que transmet la seva mirada. Caminant un dia assolellat pel Retiro amb la seva filla de tres anys, coneguda entre els seus amics com la Torci (Marta Sánchez Gaite 1956-1985, filla també de l’escriptora Carmen Martín Gaite, va pertànyer a aquesta esperançadora generació de joves espanyols dels vuitanta que van ser fulminats per les drogues), als voltants del quiosc de la música, i entre els arbres, els va seduir les veus d’un teatre de titelles de guant. L’obra ja començada havia d’anar per la meitat, a Ferlosio el va sorprendre que la nena es quedés fascinada i entusiasmada amb el teatret sense intentar recaptar cap informació del pare sobre el que havia passat abans a la trama ni quina era la relació entre uns i altres personatges. Ella reia a cada frase que entenia com a còmica o graciosa, donant-se per complaguda, al seu nivell de comprensió, amb l’espectacle i l’instant. I just aquí escriu Ferlosio a La forja de un plumífero (1998):
“De sobte vaig descobrir que no sabia el que era un ‘argument’, que no tenia ni noció que una obra de teatre, encara que fos una comèdia, se suposava que era una sèrie de fets enllaçats -almenys fets ‘verbals’- que se succeïen en el temps. Per a ella no existia tal successió; cada instant era pur i ple present, sustentat en si mateix, completament amo del seu propi ara, aliè a qualsevol abans i després, acabat i sencer de per si mateix. Vaig comprendre que el que ella estava veient no era res que passés en el temps, ni tan sols el succeir verbal de les interlocucions enllaçades, com un procés o un esdevenir que es mogués entre un abans i un després, sinó un pur manifestar-se en l’ara que tal vegada es repetia quiet en el mateix lloc, si és que aquest ‘repetir-se’ no és una interpretació necessària i obligada per als quals, immersos en la temporalitat, no concebem dues o més ‘ares’ més que alineats en una successió. Era el manifestar-se cada cop autònom i sencer d’uns personatges que, al seu torn, no consistien més que en la seva pròpia manifestació. Per això la primera referència en què es va plasmar per a mi la dualitat de destí i caràcter va ser la de ‘personatges d’existència’ i ‘personatges de manifestació’; aquests segons eren immòbils, constants, no tenien esdevenir, i ella (la Torci) va aconseguir assolir-los, acceptar-los i celebrar-los en la seu ara, perquè ella no veia cap raó perquè hagués d’haver-hi un ‘argument’, si és que tenia tan si més no alguna vaga idea del que tal fet podria ser (almenys no en el teatre, si us plau!). Llavors vaig veure que els personatges de manifestació no naixien ni morien ni feien res, ni buscaven res, ni els passava res. Sí, més ben dit, alguna cosa els passava: la historieta quotidiana, sempre idèntica en totes les seves variants, que els permetia confirmar-se en la seva invariable manifestació: els personatges de còmic, Charlot, els bufons o personatges especials que va pintar Velázquez i que Felip II mantenia a palau com a exorcisme per a defensar-se del destí, perquè el falcó de la Història, el portava ara en la nina, ben aferrat amb les seves arpes al braçalet de cuir, Richelieu”.
En una petita passejada Ferlosio ofereix dos models per a pensar el temps i el seu argument. Si va escriure sobre aquests temes ho va fer en contra d’Ortega y Gasset i les seves ocurrències (tòpics) sobre la persona com a projecte, que va denominar ‘ortegajos’; en contra també dels deixebles que com a mosques envolten l’aliment marcit. Ortega va ser, segons José Ferrater Mora, una gran serralada cultural, i ningú que fora alguna cosa en el pensament espanyol del SXX, de l’una o l’altra ideologia i fins a la mort del pensador a 1955, va poder deixar de pagar el seu peatge intel·lectual amb don José, o deixar de mesurar-se amb el seu pensament i enfrontar-se a la seva ombra per molt precària o brillant que ens pugui semblar avui. Representant també, i en extens, per a la generació del 56 una mena d’iniciàtic ritual cultural i psicoanalític: matar al pare intel·lectual de l’època i soscavar la seva autoritat per a superar una trista etapa històrica. Ortega va ser un personatge oblidat i absent en els anys de la Transició (1975-1982), probablement pel seu silenci durant la dictadura franquista, que patiria una neutral i apolítica recuperació com a figura ‘liberal’ de la tercera Espanya quan aquests joves estudiants de la transició arribessin malauradament a ocupar llocs àulics i profesorals en la Universitat i a desenvolupar el seu revisionisme històric durant els decebedors anys del felipisme (el govern ‘socialdemòcrata’ artifici de Felipe González). Moltes figures intel·lectuals i polítiques de referència com Manuel Sacristán, Gustavo Bueno, J.L.L. Aranguren, R.S.Ferlosio, Xavier Zubiri, i altres menys feliços del mandarinat cultural franquista com Laín Entralgo, R.S. Maces, Dionisio Ridruejo, Antonio Tovar i Rafael Lapesa van confessar el seu inexorable pas pel pensament i els escrits d’Ortega y Gasset. Certament avui podríem analitzar quin element, si el polític o el filosòfic, va tenir més pes en aquest ambivalent intent de parricidi i revisionisme cultural (el llibre de Gregorio Morán, El maestro en el erial (1998), és una peça fonamental i esclaridora sobre aquest assumpte i sobre la vida i obra d’Ortega en la cultura del franquisme).
Ferlosio li deu les idees sobre el temps a Walter Benjamin i el seu text Destí i Caràcter (1921), on s’estableix la distinció entre personatges de destí i personatges de caràcter als quals denomina personatges d’existència i personatges de manifestació respectivament. Podem relacionar, atès que el temps i el seu sentit en la dimensió humana és indiscernible del balanç i la felicitat, els dos personatges del temps amb dues nocions de felicitat enteses o bé com a projecte i programa orteguià de vida (la vida en el temps) o bé com una felicitat espontània no subordinada ni als càlculs ni a la recta línia del Temps (la vida contra el temps), ni als enganys i il·lusions de control sobre la Realitat. Dos pensadors espanyols encarnen a la perfecció ambdós models: vegeu la noció del temps com a vida projectiva i la felicitat com un impossible necessari en el filòsof Julián Marías, personatge de Destí, i el temps buit d’Agustín García Calvo, propi dels personatges de Caràcter, com a dicotomies enfrontades.
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.