Del temps i la felicitat (II)

Es té la vana il·lusió que els alumnes surtin bons, justos i feliços, millors i més solidaris, i emocionalment estables, però en realitat només poden sortir racionals o irracionals, intel·ligents o estúpids, ignorants o amb coneixements particularment útils per a qualsevol ment desperta i curiosa. Dit a la manera incorrecta: o un surt amb alguna cosa al cap o un surt fet un complet carallot.

 

Yeray Rogel Seoane @YerayRogel

Julián Marías repara a cada canvi de calendari que els nostres dies estan comptats. En tot balanç vital es conclou si el temps concedit és llarg o curt i si ho és sempre igual i de la mateixa manera, o qualitat. Sosté a El oficio del pensamiento (1958) que poques vegades s’ha sentit tan agudament com en la nostra època la brevetat de la vida, la seva fugacitat en la manera de lliscar-se entre les mans, d’escapolir-se i perdre’s potser en l’oblit. Els anys són desiguals, així els primers i suspesos anys d’infància amb el seu etern estiu de lentes i moroses hores, així els de la seca maduresa que van minvant com els dies a la tardor. El temps, la seva durada real, el seu ritme efectiu, depèn de l’estructura de la vida i només hi ha dues possibilitats de dilatar-ho: assumint amb serenitat l’epifania de la quotidianitat i la seva repetició o afirmant una vida plena de variació i canvi, que com la defensa de la llibertat i la veritat no estan exemptes de riscos superiors. Què tenen en comú aquestes vides enfront de la dilapidació del temps? Sens dubte, l’argument. Aquesta inexorable aspiració al sentit.

La filosofia, escriu Marías, ha entès bé el que és la vida humana: que és meva, és lliure, és circumstancial, és projectiva, és horitzó i és futur. Quan les circumstàncies no permeten projectar, llavors la vida manca d’argument, perd la seva ineludible dramatització, i la seva narració es converteix en una vana agitació sense sentit, impedint la possibilitat de realització i de felicitat. Marías, seguint la tradició personalista d’Ortega, pensa la vida com ‘futuritza’ i projecció, com a desplegament d’un programa en el qual la felicitat, un dels  fins més elevats que persegueix l’home, suposa un impossible necessari. Sabem que la felicitat en aquest món no existeix plenament, fins i tot suposant que triem bé i prenguem bones decisions acompanyades per la sort i la fortuna pot passar que tampoc siguem feliços i ens sentim desgraciats, perquè sempre es desitja l’inaccessible o l’absència: el que no es té ni s’ha tingut. En triar alguna cosa sempre es renuncia a altres camins, abandonem altres possibilitats encara inexplorades, deixant enrere altres vides que desitgem. Precisament la vida humana consisteix en aquesta pluralitat de trajectòries que s’exclouen mútuament. Impressiona mirar enrere i trobar-se els cossos freds i inerts. Fotre! està ple de fills morts, de vies sense sortida, de pous secs. En aquest sentit la vida no pot ser feliç absolutament ni aspirar a l’harmonia, però resultaria impensable renunciar a ella. Ens acompanya l’ideal de la felicitat com una cerca i meta mai realitzable i sempre insatisfeta, en aquesta radical inseguretat que ens amenaça, enemiga dels mortals, quan tenim una passió immoderada de seguretat.

Aquesta mirada orteguiana sobre el temps i la felicitat encaixa amb els personatges d’existència i destí que són la veritable obsessió de l’educació terapèutica i competencial: emprenedors cool, ciutadans “crítics”, subjectes competencials multi tasking i éssers asèptics políticament correctes (i pim, pam, pum! futurs consellers d’algun partit polític ecologista o consultors d’alguna caixa d’estalvis provincial). Senzillament han esborrat d’aquests personatges la brutícia i el fang quotidià, el conformisme i la indolència política, pera deixar intacta la promesa de felicitat i l’èxit professional. El model educatiu terapèutic està excessivament subordinat al futur, supeditant el present al que seran els alumnes en el futur, al que serà en un futur la societat narcisista i sentimental, i es caracteritza per l’abandonament de l’alumne individual al motlle únic que amaga i suprimeix totes les diferències, sacrificant l’alumne real per l’alumne ideal i irrealitzable.

Davant l’esterilitat de continguts, la por al coneixement, la desaparició de la classe magistral, i el desprestigi de l’autoritat intel·lectual, resulta més fàcil, cínic i autocomplaent alliçonar als joves amb projectes basats en personatges de destí i existència que ofereixen un argument, una estructura sanitari-biogràfica i un sentit a unes vides dissenyades per a encaixar alienadamente en el mercat financer. Quia! En línia de continuïtat, es promou el mite de la felicitat en la societat i l’escola per a ocultar la incompetència, l’abúlia i la acidia dels nous pedagogs que condueixen al vergonyós fracàs escolar (intel·lectual). El mètode assistencial que nega el saber, desacredita la memòria i fa superflus, prescindibles i ingràvids els coneixements, incapacita a l’alumne per a compondre’s una imatge racional i realista del món. Això sí, li faran molt feliç en el més absolut abandó. Desconec forma més perfecta de menyspreu que aquella que ho fa preocupant-se per tu i pel teu bé.

La ignomínia culmina quan es pretén que la felicitat psicològica, aquella que s’identifica amb el plaer, el gaudi, el delit i la satisfacció, i que per definició és diversa, es converteixi en una felicitat ideològica; aquesta pressuposa una única idea vaga i innocent de la felicitat, correcta i comuna a tots. Per contra la felicitat no és universal, delimitable objectivament o per consens, deduïble lògica i formalment a la manera dels conceptes matemàtics de quadrat i de suma. És un assumpte personal que no es pot buscar directament, és un premi inesperat només assolible quan un es troba immers en el món i depèn de l’experiència de cadascú al llarg de la seva trajectòria vital. No pot imposar-se una idea ideològica i totalitzadora sobre la felicitat, ni interpretar la vida des d’una única idea que anul·li la pluralitat de visions contradictòries i en conflicte que assumim en l’espontània felicitat psicològica. No sembla el de la felicitat un tema més propi de la vida adulta que de l’escola, un tema individual que imposa l’examen de consciència i de l’insoluble cor sobre la vida que s’ha viscut? No exigeix el pas del temps i una gran experiència de llarg recorregut per a avaluar els encerts i errors morals i intel·lectuals comeses? I una visió de camp amb aspiracions de conjunt, en un moment on ja no es tingui futur, o es tingui més passat que futur, i on no tingui sentit autoenganyar-se ni crear-se falses il·lusions? No succeeix que el benestar i el confort, a vegades, suposen una renúncia per allò més personal, a tot anhel de vida singular, inhabilitant així la possibilitat d’identificar benestar i felicitat com pretén l’educació terapèutica i assistencial? Les vides felices rares vegades són les més interessants. Com va escriure en algun lloc el filòsof eslovè Slavoj Zizek, “per què ser feliç, si es pot estar interessat?

Costa assumir-ho, però el problema de la felicitat és com el problema de l’amor o la calvície: un tema aliè a la voluntat, al control i la programació, sotmès gairebé per complet a l’atzar i la necessitat, alguna cosa que ni tan sols els ′pedabobos‘ redemptors poden evitar ni solucionar. Crec que es tenen excessives esperances en les limitadíssimes possibilitats fàctiques de l’educació secundària per a conformar la personalitat individual i transformar la societat (succeeix just el contrari amb la crisi de l’ensenyament universitari). No s’assoleixen, ens ho diu l’experiència i els resultats empírics, persones bones ni feliços, ni ciutadans responsables, ni es pot ensenyar a viure i sentir, ni l’art d’estimar, ni un saber sobre l’ànima. Només s’ensenya eficientment a comprendre i analitzar la naturalesa del món amb les categories de la tradició de pensament (i la posterior oposició a elles) i a obtenir coneixements sobre la realitat que en el millor dels casos poden servir-nos de guia i orientació moral i política. Es té la vana il·lusió que els alumnes surtin bons, justos i feliços, millors i més solidaris, i emocionalment estables, però en realitat només poden sortir racionals o irracionals, intel·ligents o estúpids, ignorants o amb coneixements particularment útils per a qualsevol ment desperta i curiosa. Dit a la manera incorrecta: o un surt amb alguna cosa al cap o un surt fet un complet carallot.

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengañodedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.