El sistema escolar fomenta l’educació emocional, la competència ciutadana, personal i social, el treball cooperatiu, la prevenció de la violència, els valors democràtics… però tal vegada no és prou eficaç per tallar de soca-rel, sense cap cap dilació, situacions d’injustícia que s’acarnissen amb nens i adolescents castigats pel caprici dels seus companys. El bullying no és un problema modern, però resulta escandalós que es continuï repetint en una societat moderna.
Josep Oton
Una vegada, un crític literari li va preguntar a Hans Christian Andersen si tenia al cap escriure la seva autobiografia. El cèlebre autor de tants contes infantils li va respondre que ja ho havia fet: ell era “L’aneguet lleig”. Aquest conegut relat seria una metàfora de la vida del seu autor. Un pollet de cigne criat entre ànecs és una imatge que reflecteix com, en créixer, va poder fer brillar el seu extraordinari talent literari.
Hans Christian Andersen va néixer l’any 1805 a Dinamarca. Era fill d’un sabater i d’una bugadera. La seva infància va transcórrer en unes condicions de màxima precarietat. En ocasions, es va veure obligat a fer de captaire o a dormir sota un pont.
A més, era un noi lleig i desmanegat, amb un nas prominent i uns peus desproporcionats. Pràcticament no va tenir amics en la seva infantesa i va sofrir assetjament durant anys. De jove, va voler convertir-se en cantant d’òpera i es va traslladar a Copenhaguen al setembre de 1819. Allà el van prendre per llunàtic. En ser rebutjat, es va quedar sense res. A més, va perdre la veu per les males condicions de la seva habitació durant l’hivern. Frustrada la seva carrera musical, va ser objecte de befa per part dels seus companys.
Va ingressar en una escola, però atesa la seva minsa instrucció prèvia, el van col·locar amb els alumnes més joves. Si a això li afegim l’antipatia del director, aquests anys, com més tard va reconèixer, van ser els més foscos i amargs de la seva vida. Així mateix, la seva trajectòria afectiva tampoc s’ajustava als paràmetres de la seva època.
Amb tot, finalment, va aconseguir la fama com a escriptor i aixecà el vol per damunt dels qui s’havien rigut d’ell. Els seus contes es fan ressò dels seus conflictes interns. És un clar exemple de resiliència, en ser capaç de convertir les seves desgraciades experiències en una oportunitat per a desenvolupar la creativitat.
Andersen és una víctima del bullying, de l’assetjament infantil, redimit per la seva pròpia història. El seu procés personal recorda el conte de la Ventafocs o les peripècies bíbliques de Josep, venut pels seus germans. Ara bé, es tracta d’excepcions. L’assetjament és una experiència traumàtica que no es pot ensucrar amb un final feliç, més encara quan en molts casos el desenllaç pot ser summament tràgic.
Determinats comportaments posen en qüestió la presumpta innocència dels més petits. Convertir la crueltat en un joc, sentir-se fort en humiliar el feble o carregar contra el que és diferent són actuacions pròpies de la condició humana que deshumanitzen la víctima i l’assetjador.
Ara bé, els dos no es troben al mateix nivell. Com a societat, representada a través d’institucions com el sistema escolar, hem de protegir l’agredit perquè, en moltes ocasions, és víctima d’una doble injustícia. Pateix la violència i, alhora, se sent acusat de no saber gestionar un conflicte que el supera. Se’l problematitza i, sovint, la vergonya i la por l’empenyen a amagar-se o, pitjor encara, s’autocastiga mentre els agressors s’emparen en la presumpta ingenuïtat de la infància.
El sistema escolar fomenta l’educació emocional, la competència ciutadana, personal i social, el treball cooperatiu, la prevenció de la violència, els valors democràtics… però tal vegada no és prou eficaç per tallar de soca-rel, sense cap cap dilació, situacions d’injustícia que s’acarnissen amb nens i adolescents castigats pel caprici dels seus companys.
El bullying no és un problema modern, però resulta escandalós que es continuï repetint en una societat moderna.
____
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
@jordirodon proposa un interessant debat a Twitter en relació a l’article del “Bullying a l’aneguet lleig”. Diu: “I posar el focus en els agressors? La mirada cap a la víctima, l’aneguet, sembla justificar que hi hagi alguna cosa en ell de la que l’hem de protegir, i això pot acabar justificant el mateix assetjament.”
A l’article afirmo: “com a societat, representada a través d’institucions com el sistema escolar, hem de protegir l’agredit perquè, en moltes ocasions, és víctima d’una doble injustícia.” I em reitero. Com a societat hem de protegir els més vulnerables. Per exemple, hem de protegir els vianants o els ciclistes en relació als cotxes. Potser un caminant o un ciclista siguin més forts, més savis o més rics que un conductor d’un automòbil. Però, en una col·lisió amb un cotxe a la carretera, corren un major risc de patir lesions greus. Per tant, se’ls ha de protegir amb la legislació corresponent i amb les mesures oportunes.
En segon lloc, s’ha de protegir la víctima de bullying de qualsevol comentari o acció que el pugui culpabilitzar de la situació, “justificant el mateix assetjament”. En un món hipercompetitiu, pot prevaler la llei de la selva, de manera que la víctima pot sentir que se li reclama la capacitat de resoldre per ella mateixa un problema que no és seu. Pot sentir que se l’acusa de no ser una persona prou forta, prou intel·ligent, amb habilitats socials… Amb la qual cosa s’accentua encara més el seu patiment en atribuir-li una responsabilitat que no li pertoca i tot generant una sensació de fracàs que va en detriment de la seva autoestima.
Tot i la llarga vida del bullyng, em sembla oportú de retornar-hi ara i adés. I si per educar una persona cal tota la tribu, no podem obviar cap dels nuclis i responsables de la tribu davant d’aquesta xacra que menysté, tortura i angoixa els diferents, els menuts.
Felicito l’article i convoco la tribu