Julián Marías en el seu article Monederos falsos recordava que en els bitllets del Banc de França hi havia una inscripció d’advertiment per als delinqüents que deia: “els falsificadors seran condemnats a treballs forçats a perpetuïtat”. La qual cosa tenia la seva gràcia, el falsificador havia de dictar la seva pròpia sentència en el bitllet que falsificava. A qui no l’atreu aquesta imatge en pensar en els nostres benvolguts educadors terapèutics i pedagogs competencials?
Rogel Seoane | @YerayRogel
Des de fa un temps s’ha instaurat un discurs apocalíptic en la conversa pública espanyola, influint de manera crucial en les decisions governamentals i la seva rèplica des de la societat civil. Un món que ha perdut totalment la seva innocència, en la gradual degradació de la responsabilitat i una continua recuperació de la irracionalitat, no semblen els fonaments més estables per a revertir la mala situació ni combatre els problemes tradicionals de la política: pestes, guerres, genocidis, tiranies, col·lapses econòmics. Entengui’s, la crisi econòmica com a forma de govern neoliberal, la pandèmia i la seva deriva obscurantista, i l’actual guerra d’Ucraïna com a guerra interposada entre les dues grans potències nuclears, semblen justificar les temptacions apocalíptiques.
No és forassenyat pensar, malgrat això, que el problema original del nostre temps no es xifra tant en el que denuncia el discurs fatalista com en la credibilitat que ostenta. L’existència d’una omnipresent ideologia de la catàstrofe suposa un dels principals problemes del nostre temps. Ignorar la realitat és un símptoma inequívoc de decadència i fragilitat política, aquesta ceguesa voluntària imposa l’abandonament del nostre present a l’esperit del caos. La distopia és la senzilla destrucció del futur per un pessimisme organitzat estèticament, i en la mesura en què és una descripció maligna de la
societat futura, mostra en quin sentit és ja imperfecta en el present. L’apocalíptic reflecteix les fallides del propi present, fruit de les experiències traumàtiques no superades del passat que han arribat a nosaltres com a derelictes del naufragi totalitari i colonial. Encara no hem assumit ni som capaços de reconèixer aquests immensos fracassos de la política, preferim expulsar-los al futur, és a dir, incapaços de comprendre la nostra herència la lliurem malparada i falsificada perquè la carreguin, amb el mateix anhel de redempció, les futures generacions en un horitzó desolador. Una vegada més, els falsificadors i la seva condemna.
El pensament, escriu Hannah Arendt, encara és possible, i sens dubte real, sempre que els homes visquin sota condicions de llibertat política; per desgràcia no existeix una altra activitat humana tan vulnerable a l’asfixiant manca de llibertat. Llibertat com a bombona d’oxigen. Precipitadament es creu que el pitjor de les tiranies és la repressió que exerceixen sobre l’acció política i els drets individuals, però encara és superior la impotència a la qual sotmeten al pensament; de fet és molt més fàcil actuar sota la tirania que pensar sota el seu jou. Caldria reflexionar si la mania distòpica no ens adverteix d’aquest mateix efecte inhabilitant en les democràcies liberals, que ingènuament crèiem totalment despullades d’autoritarisme i el seu menyspreu per la vida humana. Avui s’anuncia la mort de l’educació com es van anunciar tantes altres morts al llarg de la història: la mort de la novel·la, la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz, la fi de la història i l’eclipsi de les ideologies després de l’autodissolució de l’URSS, la mort de Déu en el Segle de les Llums, i la mort de l’home i la veritat substituïts per l’Estructura i els jocs lingüístics.
L’actual temptació distòpica és simplement l’enunciació d’una altra d’aquestes morts metafòriques (amb conseqüències reals, el món polític està fet de ficcions operatives) i el seu indispensable renaixement sota altres formes. No succeeix que les hiperbòliques proclames d’una desfeta educativa imminent són una manera subtil d’inhabilitar la veritable crítica racional contra la seva autodemolició?, no seran l’utopisme i distopisme educatiu un binomi inseparable, elements d’un mateix procés de degradació més general i en un cert aspecte extern? Mor potser l’educació clàssica en coneixements, memòria, tradició i erudició occidental, sentit comú i autoritat intel·lectual, ja malferida per la indolència dels seus antics defensors, i apareix l’antiensenyament, neix la nova educació assistencial, tan fàtua i nècia com els seus aliats. Amb això es perd l’èpica de l’aprenentatge, l’aventura del saber pel gust desinteressat, la passió pel coneixement dur, l’estima per la veritat i el pensament fort, el plaer de recordar i la curiositat intel·lectual. I es guanya una llegenda rosa: l’absoluta i estúpida felicitat immediata, el benestar superficial, l’educació emocional i utilitària, una peixera d’autoenganys narcisistes i ficcions sentimentals, el victimisme, i el remuneratiu joc de l’agreujat. L’ambigüitat i el goig del saber se substitueixen per la certesa apàtica de l’autoconsol.
Sobre aquesta humiliant claudicació en l’educació li vaig voler escriure al filòsof i professor
J.Jorge Sánchez: “El mite educatiu suposa una totalització política segons la qual podem
invertir el món, canviar-lo i transformar-lo des de les aules fabricant al “nou alumne”
com si fossin la tabula rasa, el llenç en blanc, o la pissarra buida on dibuixar ciutadans perfectes, a l’estil del “home nou” comunista o el nou hommo economicus del capitalisme. Encara que esmenaria la plana als quals cauen en aquest mateix Mite educatiu però invers: reprodueixen el mateix que critiquen però des del Distòpic. Si bé els utopistes educatius creuen que pot construir-se una societat millor, més humana, justa i feliç des de l’educació incapacitant a l’alumne intel·lectualment i destruint els continguts i l’autoritat, per a mostrar-los l’art de viure i sentir, de la mateixa manera em semblen qüestionables, i tan perillosos, els Distòpics educatius que creuen que amb les noves lleis, estil LOGSE, ens espera un món pitjor, infeliç, més cruel i desigual, o que ens hem carregat l’educació simplement amb lleis educatives de governs desnortats i delirants que produeixen com a resultat perfectes titelles per al capitalisme o la idiocia pedagojista i terapeutica. Com si ficar les mans en l’educació i pervertir-la fos manipular la naturalesa humana. Cauen, sota el meu judici, en el mateix Mite eugenèsic de l’educació. Ni l’un, ni l’altre. Senzillament sortiran més idiotes i analfabets funcionals amb totes els seus perills (potser més dels que ja existien, i no eren pocs abans!) però no més anti-ciutadans, immorals i il·liberals del que
ja eren abans per efecte i desgràcia de les velles ideologies i religions polítiques, inclòs el neoliberalisme”.
Julián Marías en el seu article Monederos falsos recordava que en els bitllets del Banc de
França hi havia una inscripció d’advertiment per als delinqüents que deia: “els falsificadors seran condemnats a treballs forçats a perpetuïtat”. La qual cosa tenia la seva gràcia, el falsificador havia de dictar la seva pròpia sentència en el bitllet que falsificava. A qui no l’atreu aquesta imatge en pensar en els nostres benvolguts educadors terapèutics i pedagogs competencials? Perquè proliferin aquests falsificadors del coneixement ha d’haver desaparegut tota duana intel·lectual i moral. El greu no és només que s’encunyi un fals saber, això sempre ha succeït, sinó que socialment siguem incapaços d’identificar-ho i desactivar-ho. L’hegemonia dels falsificadors expressa una mica més general: la derrota del pensament.
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
