Per què les famílies i els centres estan tan convençuts de la importància crucial que tenen en la vida dels seus fills i alumnes?, Per què els pares i professors creuen que l’èxit o el fracàs dels seus descendents i deixebles en el futur depèn del que facin avui a casa i a l’escola? La veritat és que són factors menys importants i amb menys possibilitats del que ens agradaria esperar; encara que per a una minoria sí que siguin decisius.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
Comencem pel principi, Harris descriu la infantesa en les societats primitives: «És difícil imaginar-se el que havia de ser la criança d’un fill en tals condicions. Hauries de carregar amb el nen a tot arreu durant tres o quatre anys fins que pogués caminar prou bé com per a no quedar-se ressagat del grup. A través de la pluja, el vent i la nit hauries de caminar penosament amb aquesta petita criatura mullada, bruta i famolenca allà on fossis. Calia un esforç immens només per a mantenir a un nen amb vida, però els nostres ancestres van haver de fer-lo perquè aquí hi som». Hem millorat molt en la criança, en la manutenció de les criatures per a assegurar la seva supervivència física. Tant és així que, en les societats obertes, on la mortalitat infantil és un obsolet i sòrdid record, l’educació s’inscriu dins del marc de la il·lustració: la promoció de la llibertat com a emancipació històrica, el coneixement racional del món, i el nosce et ipsun (coneix-te a tu mateix). El dilema, per tant, ja no és només com mantenir-nos vius sinó preguntar-nos qui som.
En el seu extraordinari llibre No Two Alike (2014, editorial Funambulista) Judith Rich Harris exposa apassionadament què som per a respondre qui soc, i ho fa amb formidable solidesa argumentant sobre el misteri de la individualitat humana: Per què no hi ha dues persones iguals?, Per què bessons educats a la mateixa llar que comparteixen els mateixos gens difereixen tant en personalitat i comportament? Harris pretén desacreditar cinc pistes falses que la psicologia utilitza per a explicar els processos d’individuació: l’herència genètica, l’entorn familiar, l’educació a l’escola, l’ordre de naixement, i la interacció i correlacions entre herència genètica i l’entorn. Per a això ha de desmuntar els mites de l’educació i la família, atribuint com a factors determinants de la singularització i el caràcter – I qui gosaria dir també el Destí? – el resultat combinat de la genètica i la influència que desenvolupa sobre l’individu les abstraccions (els memes) del grup on socialitza. Els individus no són socialitzats només per les relacions directes amb els seus companys d’escola o per les seves interrelacions amb altres parells a la família o al barri, sinó que amb major intensitat ho són per la identificació amb una categoria social i el propi esforç per emular les figures que d’ella se’n deriven. Motivats per un sistema competitiu per a adaptar el seu comportament al del prototip. En conseqüència, representar un membre particular del tipus mitjà d’estereotips socials de la comunitat en què s’inscriu, on el complex sistema de premis i càstigs que imposa el costum no és prou per a explicar per què la majoria dels nens volen ser com els altres de la seva mateixa edat i sexe. Harris a més redueix la influència de la genètica a un 30% o 35% -ja que no sabem gairebé res sobre la manera en què els gens produeixen aquests efectes-, deu punts menys del que acostumen a fer-ho genetistes conductistes i sociobilogegs, excessivament orgullosos del seva infatuada disciplina, per a prioritzar l’efecte decisiu de la socialització sense sucumbir per això a la temptadora negació culturalista de la biologia.
Com seria una estupidesa intentar resumir una obra de 400 pàgines en un simple article, en cas contrari l’hauria escrit jo aquest maleït i fascinant llibre!, la meva obligació és intentar desplegar el seu significat centrant-me en l’escola i la seva relació amb la societat. Per què les famílies i els centres estan tan convençuts de la importància crucial que tenen en la vida dels seus fills i alumnes?, Per què els pares i professors creuen que l’èxit o el fracàs dels seus descendents i deixebles en el futur depèn del que facin avui a casa i a l’escola? La veritat és que són factors menys importants i amb menys possibilitats del que ens agradaria esperar; encara que per a una minoria sí que siguin decisius. El gran condicionament per a la majoria són les maneres de regulació social del desig, la producció de codis i normes per a aconseguir-los, i les possibilitats econòmiques per a desenvolupar-los. Malgrat això, mai hem pogut renunciar a les hipèrboles educatives, tal com escriu Arcadi Espada en el postfaci, “perquè l’educació, com la llibertat, és una de les belles coses il·lusòries a les quals l’home no pot renunciar sense desmentir de la seva condició”. L’escola fa que els nens encaixin en la societat, per tant, que siguin més semblants els uns als altres (no més iguals políticament), més homogenis i uniformes, però no explica en origen les diferències que creen l’antagonisme i la desigualtat. La infància és un moment crucial neurofisiològicament, però menys significatiu educativament, encara que sembli un contrasentit. És un moment evolutiu, però no culturalment rellevant. És el sistema de relacions, de socialització i de competició, els tres mecanismes del cervell per a processar la informació sobre persones i estereotips socials, la qual cosa pot explicar les diferències. I aquests sistemes consisteixen en, successivament, la manera de triar i decidir sobre els individus amb els quals establim vincles afectius o de rebuig, l’adaptació a la cultura, a les seves regles i la seva complexa xarxa normativa, i a competir a la recerca del reconeixement per a ser millor que els rivals i fer que els altres ens admirin i ens estimin més que als altres; a l’estil dels infants quan tot el que fan va dirigit al fet que les seves mares els estimin. Així de rotunda es mostra l’Harris.
Les influències ambientals socioculturals de la personalitat i la individuació succeeixen amb més força, precisió i durada en les etapes finals de la joventut i en la vida adulta, quan s’han viscut degradants experiències formatives en la societat (la successiva pèrdua del que estimem, el complet diccionari d’adeus), i no en la infància com generalment es creu. Ens determina més la divisió del treball, l’injust repartiment de la riquesa, les condicions de precarització, el sistema competitiu, la base genètica, i els esdeveniments traumàtics del món polític, que els innovadors mètodes pedagògics i els nous models educatius (els trets de la personalitat del nen que es mantenen d’adult, la constant del caràcter que el fa recognoscible amb una fràgil identitat, es deuen als gens i a la naturalesa humana; no a l’educació o la cultura, molt més variable i plural). No crec que l’educació tingui un gran poder positiu i afirmatiu per a conformar personalitats ni produir transformacions socials, malgrat això, crec que pot ser un gran bastió de resistència moral i intel·lectual, també estètica, contra la tirania del clixé i el consum, la pressa i la incompetència, la postveritat i el relativisme moral, la fugida permanent i l’alienació del futur. Potser la seva funció política més important (més enllà d’assegurar el clàssic aprenentatge de sabers i coneixements) és proporcionar un caràcter negatiu per a la llibertat que dissolgui totes aquestes pernicioses formes autoritàries de supressió de l’individu i la seva autonomia. Vides extraviades en la vacuïtat rutinària del comerç en el capitalisme tardà.
Harris pot ajudar a alliberar-nos alhora de la culpa paternofilial, els complexos pedagògics que ens turmenten i el fatalisme educatiu. Ens evita caure en l’utopisme i distopisme polític al no comprometre de manera definitiva el destí personal i polític de la nostra descendència a les deficiències del sistema educatiu i a les estructures de dominació familiar, sigui com sigui el model de família. Harris, amb la claredat de la seva prosa i la bellesa del seu pensament, ens convida a polemitzar sobre l’inquietant principi d’individuació sense atendre els mites. Facin-ho!
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
