Sembla contraintuïtiu sostenir, com es dedueix de les ideologies woke, que els alumnes són producte de la violència estructural, i m’inquieta pensar que en córrer els anys molts, ja adults, s’estimin més tornar al seu propi passat a condició que sigui una història de violència. És temptador abandonar-se a un mateix per a explicar-se a través de la victimología, buscant el sentit que ens va faltar en un passat incomprès i que avui rebutgem traumàticament.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
La infància és el lloc comú de la memòria literària, un lloc encara no desinfectat de mites. A vegades podem trobar entre els escriptors algun relat desacomplexat d’aquest període que afronti amb sinceritat les agres escenes de violència infantil, sense pretendre compadir a la víctima ni perdonar al botxí. En el llibre Converses amb J.P. Sartre de Simone de Beauvoir –enregistraments realitzats a Roma durant l’estiu i principis de tardor de 1974- es recorda l’etapa educativa de Sartre a La Rochelle, a la província va conèixer un fet lamentable que mai va oblidar: el caràcter formatiu de la violència. Va ser durant els anys de la primera guerra mundial, i per emulació els nens francesos s’enganyaven amb els nens alemanys, que eren sempre l’enemic. Se sacsejaven pallisses sense conèixer-se simplement perquè: “ells anaven vestits d’una manera més basta que nosaltres. Venien a provocar-nos i intercanviàvem cops de puny (…) quan ens barallàvem amb els carallots la lluita ens feia burgesos”. Quan va aprendre aquesta hostilitat, que en part constitueix la relació dels homes entre si, va interioritzar un sentiment de llibertat que abans era una dèbil impressió, encara que evidentment xocava amb els obstacles de manera constant. Sartre conclou amb la confessió que tot adult es permet davant la insuficient unitat del jo: “Jo era la meva pròpia víctima”.
Aquest record de violència infantil obeeix al que en el seu llibre ‘Sobre la violència’ el filòsof Slavoj Zizek va denominar violència subjectiva, aquella violència que és visible i física, susceptible de ser retransmesa pels mitjans de comunicació i que prioritzen sobre qualsevol altra, especialment enfront de formes de violència invisible com l’objectiva, intrínseca al sistema, que al no infligir violència directa sinó estructural passaria desapercebuda sent la més determinant. Els utopistes educatius, separats del món de la vida i de l’experiència concreta de la realitat, assumeixen amb gran facilitat aquesta idea de violència estructural impedint la possibilitat de pensar al marge del seu esquema dogmàtic de suggestió. Aquesta ideologia educativa ja no s’encarrega de predir i controlar les lleis de les forces històriques, un cop perdut el seu prestigi, tal com feien les velles ideologies estetitzants del continent, però mantenen aquest estúpid afany de refundar permanentment la història. El pensament ideològic va encertar a explicar el que és a través del que ha arribat a ser, però va fallar al mistificar l’esdevenir per a trobar una “realitat més veritable” que l’enregistrable. És difícil assumir l’absència de fonaments. Així la violència visible que tots podem comprovar empíricament deriva d’una més veritable, originària i fundacional. Negant el perquè sí espontani i contingent de la realitat. Si bé no és menyspreable intel·lectualment la gradació de les diferents formes de violència, em sembla que obliden que si tot és violència res ho és, a la manera de la culpa general: si tots som culpables i no hi ha almenys un innocent no hi ha realment cap culpable; condemnant a la víctima a la irrellevància. En aquest sentit la violència estructural manca d’un significat precís que no sigui vague i metafísic. La confusió de la ideologia educativa en identificar violència i poder dona lloc a identificar també la institució escolar amb la violència estructural. Però necessito alguna cosa més que l’exemple d’unes simples baralles infantils.
Vaig a la recerca de matances, trobo la pitjor a Vikipedia: “La matança de Virgínia Tech va ser un assassinat massiu succeït el 16 d’abril de 2007 a l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia (conegut com a Virgínia Tech), en Blacksburg, Virgínia, els Estats Units. En l’incident van morir 33 persones, incloent-hi l’únic autor que va iniciar el tiroteig, i 29 persones van resultar ferides. És el pitjor atac a una universitat en la història dels Estats Units. L’autor de la massacre va ser identificat per les autoritats com Seung-Hui Cho, un estudiant sud-coreà de literatura anglesa, criat a Virgínia i resident a la universitat”.
Hannah Arendt va comprendre, i a ella se li deuen aquestes notes, que poder i violència són dos fenòmens diferents que a la majoria de les ocasions apareixen relacionats amb els mateixos esdeveniments polítics, potser formant part d’un mateix procés. L’experiència, com veiem a Virgínia Tech i en el cas Sartre, de més baixa intensitat, ens indica una conclusió contrària a les especulacions teòriques: la violència no és el mateix que el poder, més aviat, és fruit de la impotència política i el buit de poder. És a dir, quan l’ordre està en disputa a causa de la seva insuficiència. La violència només apareix davant alguna mena de fallida de les formes simbòliques de poder, quan la coacció i l’amenaça són inútils, quan es produeix una ruptura de les relacions de dominació per l’esgotament de la seva legitimitat o quan el riure imparable el plena tot de descrèdit. O senzillament quan s’incuba el nihilisme. Si bé és difícil pensar violència i poder com a oposats radicals, cal interpretar-ho com un complex vincle irregular i discontinu, gens evident i en determinades circumstàncies contradictori. Cap d’aquestes distincions fa menys dramàtic i vergonyós l’exercici de la violència ni menys terribles i insuportables les abusives exigències del poder.
Sembla contraintuïtiu sostenir, com es dedueix de les ideologies woke, que els alumnes són producte de la violència estructural, i m’inquieta pensar que en córrer els anys molts, ja adults, s’estimin més tornar al seu propi passat a condició que sigui una història de violència. És temptador abandonar-se a un mateix per a explicar-se a través de la victimología, buscant el sentit que ens va faltar en un passat incomprès i que avui rebutgem traumàticament. Hi ha una cosa reconfortant a ser part d’una història externa (perquè el jo actual no és exactament el jo del passat) i dissoldre el jo i la responsabilitat (que és sempre una ficció), al costat de l’atzar que va determinar la nostra vida, en una visió abstracta i improbable de la violència. L’ombrívol exemple de VirginiaTech ens mostra que l’ordre és el poder (l’escola) i el desordre la violència (la dissolució de l’escola), que si apareix la violència absoluta desapareix el poder absolutament. Els moments d’irrupció de la violència extrema a les aules del món occidental, que és el que conec, precisament no són la norma sinó l’excepció. Els alumnes tenen (o tenien) una experiència clara i directa de la coacció i l’autoritat, necessàries per a ensenyar, però d’una manera confusa i atenuada de la violència. Això no significa que les escoles i les universitats siguin un lloc totalment segur on no existeixen lògiques denigrants, desigualtats inacceptables i corrupció. L’alumne, en qualsevol nivell, passarà per experiències incòmodes i situacions desagradables de profunda vergonya fruit de la jerarquia educativa i dels previsibles fracassos morals, personals i intel·lectuals. Tot això és desgraciadament possible i en molts casos amb remei. Distingir entre violència i poder no és més que un exercici filosòfic de comprensió de la realitat, amb això no pretenc reduir la importància tràgica de la violència en la vida de les persones, especialment dels estudiants, però sí que pretenc dimensionar en la seva magnitud el problema, afirmant que la violència no és el principal problema a les escoles, encara que sí el més letal i aterridor quan es dona.
En el nostre temps pueril aquestes reflexions em costaran l’acusació de “negacionista” de la violència, alguna cosa semblant a fer-me còmplice d’ella. Bé està, el malentès i la mala fe són el preu a pagar per escriure. Sens dubte, les formes massives i absolutes de violència condueixen a l’extermini i a la supressió física dels individus com en el cas Virginia Tech, un fet incontrolable i caòtic sobre el que hi ha poc a dir. Malgrat això, les formes de violència menor tipus Sartre es continuaran donant en el sistema educatiu de manera inexorable, i crec que haurien d’inspirar autoanàlisi sense culpabilització semblants als del Sartre adult respecte al jove Sartre de províncies que intenta explicar-se d’una manera complexa i sense dreceres qui va ser i què li va succeir, sense renunciar a si mateix.
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
