A Catalunya, sense anar més lluny, s’està gastant una més que respectable quantitat en moblar les aules de 1r d’ESO, redissenyant-les a la manera de les taules per grups d’un bar, amb el cambrer/docent passant-hi de tant en tant per preguntar als alumnes si s’ho estan passant bé, si s’estan divertint aprenent a aprendre i a veure què se’ls ofereix.
Xavier Massó
Ignoro si a aquestes alçades, després de tants anys d’innovació, quedarà encara algun institut amb tarima a les seves aules. No ho crec pas, a menys que es tracti d’alguna aula-museu recreada amb la finalitat de mostrar-nos com n’érem, de primitius, com de malament estàvem, i com de bé estem ara.
La tarima va ser un element característic de la imatgeria escolar fins a temps relativament recents. Tant és així que precisament per aquesta raó ha estat particularment perseguida i vilipendiada, fins l’anorreament. Se la va convertir en la icona que simbolitzava tot allò que es volia erradicar del sistema educatiu. Se’n va dir que era la representació d’un sistema jeràrquic, autoritari, enciclopedista, memorístic, discriminador, centrat en la figura del docent… Un anatema per a les noves i novòlatres pedagogies que es van anar imposant. A més a més, exercia una funció que, tot i que un xic prosaica, era tanmateix força efectiva: millorar el camp visual i facilitar, en la mesura que fos possible, la realització de l’objecte propi de l’estructura de què formava part: l’ensenyament i l’aprenentatge.
Les sales de cinema solen consistir en un plànol inclinat que, des de qualsevol seient, ofereix a l’espectador un camp visual que es projecta sobre tota la pantalla: el punt on convergeixen les mirades de tots els espectadors. En el cas del teatre, recordem el d’Epidaure, a l’Argòlida: un plànol inclinat en forma d’hemicicle esglaonat, el «koilon» -les graderies-, l’espai anomenat «orchestra» –al centre geomètric del cercle definit per l’hemicicle-, i la «skene», l’escena, elevada uns pocs metres a continuació. Així s’aconseguia que els espectadors gaudissin de la millor perspectiva possible de la representació. Tot sigui dit, amb una sonoritat prodigiosa: des de qualsevol lloc de la graderia es podia sentir dringar una moneda en caure sobre l’escenari, però no al veí impertinent que no se n’estava de xiuxiuejar o xerrar obertament en plena funció. Això en un teatre amb capacitat per 14.000 persones i sense cap dispositiu electrònic…
Evidentment, aquest teatre no es va construir per afalagar la vanitat de l’arquitecte que el va dissenyar. Ans al contrari, va ser la genialitat de l’arquitecte la que es va adaptar als requisits de funcionalitat que ha de reunir un teatre: que els espectadors puguin seguir la representació en les millors condicions possibles. El mateix podríem dir de qualsevol altre espai públic: estadis esportius, sales de congressos, esglésies, corts parlamentàries…
Algú s’imagina un estadi de futbol amb les graderies sense inclinació? Segur que no… És una qüestió de pura funcionalitat: que la gent pugui veure el partit. I tot sigui dit, però no pas de passada, hi ha una excepció: el creixent costum de posar macro-pantalles, als macro-concerts, per exemple, per tal que el públic pugui veure-hi els seus ídols, que de tan llunyans i amb l’amuntegament propi d’aquests casos, no pot ni tan sols albirar visualment. Però, aleshores, si no el podem distingir fora de la pantalla, quina garantia tenim que realment està allí on hom suposa? No podem respondre sinó que, o bé l’objecte d’aquestes celebracions és un altre, o, aleshores, que ens estan donat gat per llebre. Fins i tot, potser, ambdues coses alhora.
Tornem a la nostra tarima. A diferència de les universitats, on es va imposar clàssicament el model d’aula en plànol inclinat en format teatre –aules amb més capacitat d’acollida i també avui extingit-, els instituts van seguir preferentment pel model de l’aula amb tarima, plana, però amb l’espai del docent elevat uns centímetres. Qüestions tècniques a banda, la diferència és merament posicional: per sota de l’audiència, en un cas, per damunt, en l’altre; però sempre amb la perspectiva visual de l’aula convergint cap el docent.
I també a la inversa. No solament el disseny de l’aula s’ha de centrar en la posició del docent, sinó que aquest també ha de tenir una perspectiva del seu alumnat. Potser en una representació teatral el paper del públic es limita a prestar atenció a l’obra que s’està representant i aplaudir-la o xiular-la al final. Però no és així en el cas dels alumnes, el paper dels quals no és únicament passiu, receptiu, sinó que també interactua, pregunta dubtes sobre les explicacions, introdueix quòdlibets… En fi, que tots s’hi han de veure les cares, i millor obertament. Sense un paper actiu per part dels discents, l’aprenentatge s’esdevé impossible.
Imaginem-nos un docent baixet en una aula sense tarima, amb quaranta alumnes de 17 anys que, de mitjana, el doblen en alçada. No veurà els que estan asseguts a les files del darrere, segur que no, però tampoc ells el veuran a ell. Només, en tot cas, el sentiran, si és que se l’escolten. I les demostracions a la pissarra? Perquè, és clar, tampoc és el cas d’alinear els alumnes segons la seva alçada, oi que no? En definitiva, hi ha una cosa molt clara: la tarima no solament permet als alumnes veure molt millor la pissarra i el professor, sinó que aquest també els veu millor a ells. I és que, en cas contrari, seria com en una sala de cinema plana: si es tracta d’una pel·lícula de Kurosawa en versió original subtitulada, a partir de la segona filera no se n’assabentaran de res.
I fins i tot deixant de banda que sempre por ser aconsellable poder detectar si alguns alumnes estan prestant atenció, o jugant a «barcos» -ahir- o directament navegant-hi –avui-, ens seguim preguntant quin criteri pedagògic pot haver induït els nostres eminents experts educatius a desterrar les tarimes de les nostres aules. No ens enganyem: tot espai ha d’haver estat funcionalment concebut d’acord amb la finalitat per a la qual s’ha construït. I si no és així, aleshores serà perquè, o bé està mal dissenyat, o bé ha estat pensat per a altres funcions. És a dir, si la tarima més o menys funcionava d’acord amb el que se n’esperava, la seva supressió només pot ser perquè els objectius que amb la seva funció facilitava són també igualment suprimibles.
Certament, sembla que les innovadores i actuals tendències en matèria de «mobiliari educatiu» apunten clarament cap al desterrament d’aquest objectius l’aconseguiment dels quals la tarima, si més no, facilitava. A Catalunya, sense anar més lluny, s’està gastant una més que respectable quantitat en moblar les aules de 1r d’ESO, redissenyant-les a la manera de les taules per grups d’un bar, amb el cambrer/docent passant-hi de tant en tant per preguntar als alumnes si s’ho estan passant bé, si s’estan divertint aprenent a aprendre i a veure què se’ls ofereix. Sempre, és clar, amb una pantalla al davant. Però no ens equivoquem, el problema no són les pantalles, sinó que se les hagi convertit en el centre, i el desterrament de tot el que la tarima simbolitzava. El que es vol bandejar de veritat és el binomi docent/discent: la condició de la possibilitat de transmissió de coneixements.
Hem parlat abans de macro-pantalles i macro-concerts. Imaginem ara un concert multitudinari en el qual, per qualsevol pretext, se situï els assistents a una distància tal dels intèrprets que ningú els pugui distingir, que ningú pugui saber del cert si les borroses siluetes que albira en la llunyania són les dels mateixos personatges que està veient a la macro-pantalla… Si vertaderament estan allí o de vacances a les Bermudes, o, per què no, si talment existeixen. Mentre alguns estiguin a la vora de l’escenari, és de suposar que l’engany seria detectable, però, i si ja no hi ha ningú? I si l’únic criteri de certesa és la pantalla, aïllats com a les noves escoles/bar? Què passa aleshores? Quines garanties tenim fora de l’espai públic que era l’aula? El pur fingiment en què uns diuen que s’hi ensenya i els altres que hi aprenen.
No, no és cap mena d’enyor de la tarima, sinó la simple exigència de funcionalitat d’acord amb les finalitats que hom proclama estar perseguint.
_____________
Xavier Massó. Secretari General del Sindicat de Professors de Secundària (aspepc·sps). President de la Fundació Episteme.
