S’ha hipertrofiat tant la fal·làcia idealista educativa, que hem acabat caient del costat contrari: la fal·làcia naturalista. Al capdavall, si hi ha violència a les escoles és perquè n’hi ha a la societat. I si es diu que l’escola és la instància que l’ha de combatre, llavors s’està incorrent en una fal·làcia, conscientment o no, perquè només ho pot intentar precisament en la seva qualitat de d’espai prepúblic que era. El gresol de ressò social públic en què se l’ha convertida, simplement, no pot.
Xavier Massó
Diu un vell adagi que si ens assenyalen la Lluna amb el dit, el babau mira cap al dit. Nogensmenys, tampoc està de més a més mirar de tant en tant el dit i el seu propietari, no fos cas que, mentrestant estem embadalits en la contemplació de la bella Selene, ens estigui robant la cartera amb els dits de l’altra mà.
Els recents episodis de violència escolar que aquestes darreres setmanes han aparegut als mitjans –d’altra banda tradicionalment reticents a divulgar-los- han posat sobre la taula un problema que, des de fa uns anys, segueix alarmantment in crescendo sense que, almenys fins a hores d’ara, se n’albiri la solució. No només perquè no n’hi hagi cap de fàcil, sinó també, i sobretot, perquè tot sembla indicar que seguim mirant en la direcció equivocada i confonent els símptomes amb la malaltia, la manifestació de quelcom amb la causa que la provoca.
La polèmica s’ha traslladat, com era d’imaginar, a les xarxes socials. Des dels sectors més descaradament sicofàntics, adscrits al civader del poder, no han estat gens dissimulats a l’hora de culpabilitzar-ne el professorat: per incompetència, per ignorància, per irresponsabilitat, per covardia, per immoralitat, perquè, ja se sap, només estan pensant en les seves llarguíssimes vacances… I sí, cal reconèixer-ho: des de la perversa lògica amb què operen aquests dits acusadors, el professorat és el boc expiatori ideal. Si tenim la millor de les lleis educatives possible, axioma inqüestionable, és clar que llurs disfuncions no poden provenir sinó dels agents individuals que les posen en pràctica i distorsionen la perfecció conceptual i moral de la llei. I aquests són, per descomptat, els docents.
El que aquesta patuleia no es qüestiona, en canvi, és si els docents han estat investits amb els mitjans i les atribucions necessàries per tal de poder dur a terme les funcions que se’ls han encomanat; si la normativa i els protocols, que estan obligats a seguir, són efectius o inoperants; si faciliten o entorpeixen, o si fins i tot fan impossible llur tasca. Només una cita i un fet. La cita: amb motiu de l’assassinat del professor Abel Martínez Oliva, el 2015, per part d’un alumne, l’aleshores consellera d’educació catalana va proclamar: “Ha mort un professor, però hi ha una gran víctima, que és el nen”. El «nen», per cert, havia entrat a l’institut equipat amb una ballesta i un punyal de professionals. El professor, en intentar detenir-lo, va pagar amb la seva vida l’evitació d’una més que probable massacre. Sense comentaris. El fet: la immensa majoria de casos d’assetjament i bullying entre alumnes, es «resolen» amb el canvi de centre l’assetjat, la víctima, mentre que l’assetjador es queda al mateix centre, tot gallet. Vaja, d’antipsiquiatria dels anys seixanta. No sembla pas que amb unes praxis així, estiguem en condicions de cobejar gaire esperances… La qüestió, però, és com s’ha pogut arribar a uns aitals despropòsits?
L’any1954, avui tan llunyà, Hannah Arendt ja ens va alertar del que es veia venir, amb una lucidesa de la qual sembla que en freturen els nostres actuals experts i dilectes autoritats educatives. L’educació, ens deia, és un espai prepolític, prepúblic, de preparació per accedir a l’esfera pública pròpia de l’etapa adulta; i la seva funció és ensenyar com és i com funciona el món, no com viure-hi. I hi afegia que, per aquesta raó, allò que pot tenir validesa en d’altres instàncies, pot no tenir-la en educació, i viceversa. I és que el gran problema de l’educació era que, atesa la seva naturalesa, no pot prescindir ni de l’autoritat, ni de la tradició. Tot havent de prosseguir, malgrat tot, en un món que ja no s’estructurava gràcies a l’autoritat, ni es mantenia unit gràcies a la tradició.
Un espai prepúblic, doncs, l’objectiu del qual era posar els elements necessaris per accedir en condicions al món adult, per tal d’evitar allò de què ens havia advertit Locke: “Qui no hagi adquirit l’hàbit de sotmetre la seva voluntat a la raó dels altres quan era jove, molt improbablement se sotmetrà a la seva pròpia raó quan tingui l’edat de fer-ne ús. I quina mena d’home serà un nen educat així? És molt fàcil de preveure”. Doncs sí, la veritat.
L’educació està avui en dia molt lluny de ser aquell espai prepúblic que havia de preparar per a un espai públic que, d’altra banda, està actualment en procés de descomposició, de disgregació, en el marc d’una societat encara teòricament oberta, però on l’espai comú, públic, polític, sobre el qual es construeix la convivència, està cada vegada més bigarradament constituït de compartiments estancs i heteròclits. Una societat, en definitiva, que no «és en el món», sinó en molts mons, sovint incompatibles entre ells.
La dilució d’aquesta condició d’espai prepúblic significa que l’escola ha deixat de ser aquell lloc el recorregut per la qual instruïa sobre com és el món, per passar a ser ella mateixa un món viscut només experiencialment; el primat del fer sobre el conèixer –avui, competències- sobre el qual ja ens n’alertava també Hannah Arendt. L’escola perd aleshores la seva antiga funció: la transmissió i l’aprenentatge d’aquells coneixements que un individu no pot adquirir en la resta d’àmbits que constitueixen la seva existència vital i experiencial durant les primeres etapes de la seva vida, és a dir, l’àmbit privat, familiar, i, en general, els que constitueixen la seva vida extraescolar. Igualment necessaris i, fons i tot, potser més decisius en molts casos, però diferents. Avui ja no és així.
És a dir, l’escola s’ha alienat, ha adquirit o li han fet adquirir una falsa consciència de si mateixa –això és l’alienació, a Marx- i ha passat de ser un espai, almenys parcialment, constituït segons les seves pròpies regles –les necessàries per a l’efectuació de la seva tasca-, a convertir-se en una prolongació, una extensió de l’espai públic, un espai públic com qualsevol altre, amb el qual interactuen i sobre el qual s’hi projecten i hi incideixen, modulant-la i modelant-la, els més dispars i heteròclits àmbits, amb freqüència excloents entre ells i on cadascú en diu la seva, que formen avui en dia l’esfera d’allò públic.
Pot semblar una contradicció, però això ha estat precisament el que ha fet possible la imposició dictada d’un model holístic d’enginyeria social, la versió educativa del qual és el pedagogisme, el resultat de l’aplicació del qual és inevitablement paradoxal: que el sistema educatiu no pugui influir de cap manera en el redreçament d’aquesta fragmentació social, que es dóna en tot cas per descomptada. És evident que sense l’ampli dissentiment propi de la fragmentació social que, això no obstant i per diferents raons, convergeix quasi unànimement i en tàcita complicitat amb el desmantellament i trivialització del sistema educatiu, això no hauria estat possible. Simplement, l’escola ha deixat de ser... i el que hom suposa que hauria de ser, s’ha esdevingut una ficció en estat de debat, o de xerrameca, permanent.
Després podrem pensar en conspiracions, en fatalitats històriques, en la simple beneiteria paradigmàtica del segle o en la seva malícia intrínseca, per a explicar la tendència que ens està portant fins aquest disbarat. I podrem adduir que és per culpa del model neoliberal i el seu economicisme, o d’un procés de neomedievalització tecnologitzat, o del neomil·lenarisme del ressentiment i grollerament igualitarista –que no igualitari- propi de l’esquerra woke, o del Sursum Corda, que ha ordit i promogut el despropòsit, o tots junts alhora, en dissortada serendipitat. Sens dubte i en cada cas, amb molt més que fonamentades raons i arguments. Però, perquè aquesta alienació de l’escola es produís, era necessari subvertir les pròpies regles sobre les quals funcionava, i per a fer-ho, resultava imprescindible la desautorització dels docents. Però en fer-ho, fem-nos també a la idea que en extreure del castell de fitxes de dominó una peça clau, saltarà pels aires. I quan ens despertem, el monstre seguirà allí.
Ens recordava Kant que fins i tot una república de diables tindria les seves pròpies lleis. ‘Sympathy for The Devil’ és el títol d’una antiga i colpidora cançó dels Rollings. Benaurats siguin, amb Mike Jagger, Keith Richards i companyia, convertits en deixebles avantatjats de Kant. Almenys tindrien lleis. A les escoles i els instituts estem en la pura anòmia; perquè això, i no altra cosa, són l’arbitrarietat i la discrecionalitat en què avui hi estem instal·lats.
No, la violència escolar no és ella mateixa el problema, sinó el símptoma manifest d’un sistema educatiu que ha aplicat un model amb resultats inversos als suposadament buscats o somniats. Quan es diu que els centres d’ensenyament han d’obrir-se a l’entorn, s’està negant el que és un sistema educatiu en la seva mateixa essència. Aquest és l’autèntic problema. I el que passa aleshores és que, en comptes de ser l’escola qui s’obre a la societat, són els fragmentats i heteròclits àmbits de què està constituïda els qui l’envaeixen i s’hi projecten a sobre, tot alterant-la d’una aital manera que l’efectuació de les seves funcions s’esdevé impossible.
S’ha hipertrofiat tant la fal·làcia idealista educativa, que hem acabat caient del costat contrari: la fal·làcia naturalista. Al capdavall, si hi ha violència a les escoles és perquè n’hi ha a la societat. I si es diu que l’escola és la instància que l’ha de combatre, llavors s’està incorrent en una fal·làcia, conscientment o no, perquè només ho pot intentar precisament en la seva qualitat de d’espai prepúblic que era. El gresol de ressò social públic en què se l’ha convertida, simplement, no pot.
Ja va sent, doncs, hora de deixar de contemplar embadalits la Lluna i tornar la nostra mirada devers el dit que ens l’assenyalava, i devers nosaltres mateixos. No valen excuses: la Lluna educativa promesa es una distopia de fireta i ens estan robant el futur. Aquest és el problema; la resta, epifenòmens socials.
