Una educació moral liberal i humanista, que és l’anhel d’aquests autors, enforteix el judici individual, promou una mentalitat científica i una actitud filosòfica, preserva l’estranya alegria instintiva de la vida, afavoreix el gust pel cultiu personal i la llibertat, l’escepticisme cap a doctrines obscurantistes i impersonals, l’estima per la memòria i la tradició, la inquietud per conèixer-se un mateix, el vigor per la resistència íntima i l’entusiasme per l’autonomia.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
Moscou, 3 de maig de 1938. El poeta Óssip Mandelshtam és arrestat per segona vegada mentre estava a casa d’uns amics gaudint d’una vetllada literària. Fou deportat a Kolymà, on morirà abans d’acabar l’any en un camp de trànsit, acusat d’haver escrit una oda ofensiva contra Stalin, ‘El muntanyès del Kremlin’, i tal vegada per altres llibres «contrarevolucionaris». Nadiezhda Mandelshtam, esposa de l’escriptor, va haver de protegir l’obra del seu marit per d’evitar que els cansats txequistes trobessin els manuscrits en les seves «operacions nocturnes», que volien utilitzar, abans de destruir-los, com a prova condemnatòria en uns dels falsos judicis soviètics en què la confessió sota tortura era habitual. Nadiezhda vagava per les gèlides ciutats russes com una indigent, dormia a habitacions compartides de cases col·lectivitzades, o a cases d’amics, o al carrer, mentre esperava l’alliberament del poeta captiu, avergonyida i sotmesa a la delació dels «seus». Juntament amb la també poetessa Anna Akhmàtova, i malgrat l’asfixia, van conservar els escrits d’Òssip, memoritzant totes les nits cadascun dels versos de la seva última etapa, El meu segle, la meva bèstia, per evitar que es perdessin en l’oblit. Avui tenim i podem llegir els Quaderns de Moscou i els Quaderns de Voronezh gràcies a la memòria d’aquestes dues tràgiques i romàtiques dames.
Nadiezhda, així ho explica a Contra tota esperança (en rus, Nadiezhda significa esperança; va escriure contra si mateixa) estava obligada a viure, no podia elegir, si se suïcidava els feia el treball brut als txequistes, i com havia de permetre que guanyessin ells! Brodsky, el poeta rus, va arribar a dir d’aquella digna dona reduïda ja a les penombres de la vellesa: “Recordava les restes d’un gran incendi, una petita brasa que s’encén si la toques”. Aquesta horrible i fascinant experiència, durant els que van ser probablement els pitjors anys del terror estalinista –sinònim de 1,3 milions de persones deportades al Gulag i 700.000 assassinats, tot entre 1937 i 1938- revelen l’incalculable valor de no renunciar a si mateixa, de no abandonar-se, és a dir, de la resistència íntima. Un aspecte fonamental, tal vegada idealitzat, però no per això menys cert, de l’educació humanista que trobem a la pedagogia il·lustrada. Escriu Rousseau en el seu ‘Emili o de l’educació’: “però si en aquestes comparacions s’esdevingués una sola vegada que el meu Emili desitgés ser un altre que no fos ell, malgrat que aquest altre fos Sòcrates, i encara que fos Cató, tot hauria fallat, perquè qui comença a tenir-se per estrany no triga en oblidar-se de si mateix”. Sens dubte, l’exigència de ser responsable i amo d’un mateix no pot donar-se sense l’antic nosce te ipsum, l’autoconeixement que desterra totes les fantasies i enganys. Nadiezhda va aconseguir no sucumbir a la desesperació absoluta ni diluir-se, com desitja tot botxí, en el no res impersonal, en comprometre’s amb el record i la transmissió del llegat literari del seu marit. La memòria era l’única possibilitat de permanència, i l’escriptura, malgrat totes les seves limitacions, el mitjà més poderós per a evocar-la.
Quin sentit personal pot tenir afegir a la sensació d’opressió, privació i necessitat, lliurar-se al record de la bellesa i el registre del mal quan la temptadora inclinació al silenci i l’autocompassió són més fàcils i rendibles? Algú sense entrenament, sense disciplina, hauria pogut realitzar amb èxit una tasca tan humanament commovedora com incerta i angoixosa? Sabem que la memòria i la transmissió de coneixements són processos comuns de qualsevol autoconstrucció educativa que busqui desenvolupament, arrelament, profunditat i perspectiva, cert equilibri i estabilitat per a habitar en el món. La tradició fa intel·ligible i comprensible el passat, allò ja esdevingut, sense el seu llegat i enllaç els vells sabers i experiències es perden o es tornen completament opacs als nostres ulls. De fet, només és possible pensar des d’algun tipus de tradició i genealogia, altrament, si desapareix la donació de tota transmissió es corre el risc de pervertir la història al preu de fer incomprensible el nostre present.
Hi ha molts exemple al segle XX d’aquesta mateixa resistència íntima vinculada amb la possibilitat del llegat. Víctor Klemperer, fill d’un rabí jueu i casat amb una dona «ària», va ser obligat a abandonar la seva càtedra de literatura francesa de la Universitat de Dresde per les lleis racials. Forçat a treballar en una fàbrica i a residir en una «casa de jueus», va començar a anotar en el seu diari la vida ordinària sota el nazisme: l’últim registre de la casa, l’últim suïcidi, la desaparició de familiars i amics, l’última cancel·lació de la cartilla de racionament, l’última pallissa i assassinat despietat. Va recollir informació, tant del llenguatge totalitari (d’on sortirà el seu llibre ‘La llengua del Tercer Reich’), com del preu de les patates i el tedi de les tasques domèstiques. Sabia que per unes poques paraules ofensives contra el Führer i els símbols i institucions nazis podia anar a la presó, i fins i tot morir als Lager. Alguns dels seus companys d’habitació, com la tragicòmica senyora Kätcher, cada cop que el veien de matinada assegut al seu estudi, hores abans del treball a la fàbrica, li portaven informació: “Apunti això… ha d’apuntar-ho!”. D’altres, simplement el desanimaven per l’absurd de la tasca. Els Diaris de Kemplerer, sotmès a la intensa fatiga laboral, la saturació psicològica i el decaïment, requereixen d’una gran disciplina intel·lectual i esforç físic per donar testimoni del propi temps i comprometre’s amb una forma vida amenaçada i, d’alguna manera, defensar-la.
És quelcom mecànic, les memòries de Mandelshtam i els diaris de Kemplerer estableixen una mediació moral pel mer fet d’escriure sota la por insuportable, la subjugació del mandat totalitari, la intimidació constant i fins i tot el pànic. L’elaboració del text i de les seves estratègies narratives pressuposen un espai de resistència moral enfront l’aclaparadora realitat i les relacions de dominació establertes. Sabem que allí on hi ha poder apareixen les seves pròpies formes de contrapoder, de reacció, encara que sigui en allò més íntim, ja que no hi ha poder sense rebuig ni rebel·lió en potència, com ja va assenyalar Foucault. En exercitar els aspectes més elementals i rutinaris de l’educació com la repetició, les aptituds, les capacitats i habilitats, l’atenció i concentració, la memòria i l’observació, s’inicia un diàleg de l’ànima amb si mateixa (Plató, Sofista 264a) que pot preservar la llibertat interior, per més efímera, malmesa i fràgil que sigui. La llibertat de Kemplerer i Nadiezhda no es va sotmetre totalment al poder, encara que hagués pogut sucumbir per la força.
Una educació moral liberal i humanista, que és l’anhel d’aquests autors, enforteix el judici individual, promou una mentalitat científica i una actitud filosòfica, preserva l’estranya alegria instintiva de la vida, afavoreix el gust pel cultiu personal i la llibertat, l’escepticisme cap a doctrines obscurantistes i impersonals, l’estima per la memòria i la tradició, la inquietud per conèixer-se un mateix, el vigor per la resistència íntima i l’entusiasme per l’autonomia. Sens dubte, això és una idealització regulativa en ocasions ingènua, però si les famílies i l’escola encara no han abdicat dels seus fins i es prenen seriosament la realitat, iniciaran aquestes experiències ineludibles de la formació i l’entrenament com a condició i punt de partida de tota comunitat política. Malgrat que res d’això conclogui ni clausuri els conflictes de la realitat, ens capacita per donar a la vida humana aquest esplendor racional que alguns pocs individus han demostrat que hom pot assolir.
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
