La privatopia educativa

Un empresari pren decisions sobre el seu negoci perquè s’hi juga els seus diners, però ¿és legítim que un representant de l’Administració actuï de manera similar en la gestió de recursos públics? En nom de no se sap què es promou una metamorfosi educativa, basada en una mena de privatopia que arracona la lògica del sistema públic tot atribuint una pretesa i connatural eficiència a la gestió privada.

 

Josep Oton

Com dèiem fa uns dies, el currículum LOMLOE proposa uns sabers líquids que liquiden els coneixements. Per a molts es tracta d’una estratègia emprada per reconfigurar l’ensenyament públic, en una mena de reset. Però no és l’única estratègia. Una altra ha estat bandejar l’autoritat acadèmica dels claustres, dels departaments didàctics i, sobretot, del professorat.

La desconfiança envers l’escola pública va en augment. El col·lapse dels sistemes excessivament burocratitzats o la ineficàcia endèmica de les estructures funcionarials contaminades per la corrupció  ha quallat en l’imaginari col·lectiu fins a fer-nos creure que l’àmbit privat funciona millor que no pas el públic.

Aquesta manera de pensar ens ha portat, des d’un cantó i des d’un altre, a menystenir l’escola pública i a desacreditar-la, tot acusant-la de manca de resultats. La conseqüència és la voluntat política d’alguns de deconstruir l’essència del sistema educatiu públic introduint elements del món empresarial.

L’escola pública, si més no fins ara, es fonamenta en la provisió de llocs de treball docents a partir dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat, realitzada a través d’uns processos de selecció objectius i transparents. El seu funcionament es basa en l’Estat de dret: qualsevol actuació respon a les directrius de les normes escrites per evitar així arbitrarietats. L’objectiu és clar: posar a l’abast de tota la població el llegat cultural rebut per tal que no esdevingui un patrimoni exclusiu de determinats grups socials. Així mateix, la llibertat de càtedra garanteix la pluralitat, la clau de volta de la democràcia.

A més, la funció de l’escola, com la d’altres institucions públiques, no tan sols es limita a garantir l’oferta serveis bàsics a la globalitat de ciutadans, sinó que vertebra un Estat, és a dir, li confereix estabilitat alhora que el preserva de les anades i vingudes de la vida política.

Ara bé, sembla que agafa força una fake new: el model públic està fent fallida perquè no s’adapta als nous temps. Aleshores es proposa una gestió basada en criteris teòricament més empresarials, amb més possibilitats per triar els professionals, flexibilitzar el funcionament i enjovar els ensenyaments als criteris dels gestors de torn.

Un empresari pren decisions sobre el seu negoci perquè s’hi juga els seus diners, però ¿és legítim que un representant de l’Administració actuï de manera similar en la gestió de recursos públics? En nom de no se sap què es promou una metamorfosi educativa, basada en una mena de privatopia que arracona la lògica del sistema públic tot atribuint una pretesa i connatural eficiència a la gestió privada.

Ja existeix un sector d’iniciativa privada, o social, en l’educació. Potser alguns pretenen fer-ne una còpia atès que no se’n refien del sistema públic -ni tampoc del concertat- i volen fer-ne un de nou: el seu. Potser són els mateixos que, durant anys, no han abocat prou recursos amb l’excusa de les retallades necessàries per superar la crisi. O, tal vegada, aspiren a controlar l’educació per implantar el seu model social, la seva particular utopia. L’objectiu de crear un tipus d’escola no seria altre que bastir una determinada concepció de la societat.

Per dur a terme aquest projecte social -sovint basat en reminiscències rousseaunianes- l’escola pública esdevé un entrebanc i cal desmantellar-la. És clar, sembla més legítim si es justifica amb arguments com la innovació (pedagògica i de gestió) més que no pas revelar les vertaderes intencions.

El que és de tots queda en mans d’uns quants. Reneix l’ombra de l’ancestral caciquisme hispànic que s’introdueix subreptíciament en les institucions creades per combatre’l. Un neofeudalisme educatiu pot fer implosionar el sistema escolar públic del qual molts ens sentim orgullosos.

La recent sentència del Tribunal Suprem al recurs contra el Decret de Plantilles presentat per l’Associació de Catedràtics (ACESC) i pel Sindicat Professors de Secundària (ASPEPC·SPS) ens fa pensar que encara disposem d’eines per evitar la degradació de l’ensenyament públic, una institució essencial que ha de garantir la pluralitat, l’equitat i l’equanimitat en una societat que aspira a ser democràtica.

___

Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.

2 COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.