Només el negat (II)

Sotmès a un procés d’alienació en les dures societats postindustrials de consum, i per a sobreviure en elles, els plans d’estudi humanístics han hagut de mutilar-se i per això sacrificar l’excel·lència, la complexitat, la intel·ligència i subtilesa dels seus continguts, especialment els aspectes més inquietants i pertorbadors que podríem heretar de la tradició. Entre els béns anul·lats més preuats està el cultiu dels sabers inútils.

 

Yeray Rogel Seoane @YerayRogel

A tot ésser humà li cal dotar-se d’arquetips que li serveixin de punt de referència moral i guia intel·lectual, encara que sigui per a rebutjar-los un cop assumits, i també per a subjectar-se a la vida i arrelar-se en aquest món sense falses pors ni falsos consols. La literatura produeix aquests grans arquetips universals que a la manera d’un joc de miralls reflecteixen la realitat i ens mostren a través de l’elaboració del gust i la bellesa com s’eleva i degrada la condició humana, com sofreixen i gaudeixen els homes i com combaten o aprenen a habitar la solitud. Proporciona una visió imprescindible de l’experiència humana en un ordre narratiu, ofereix un relat unitari (per molt postmodern que es vulgui) d’allò que a la vida se’ns presenta com a fragmentari i inconnex. Pensar, com escriure, és posar ordre al desordre que ens envolta. La literatura senzillament sistematitza aquest ordre perdut en la realitat i aquestes irrenunciables experiències humanes universals. Perquè la vida, malgrat les diferències ètniques i nacionals (sempre les més superficials), és idèntica a tot arreu: siguin esquimals, indis del desert, polinesis, romans de l’imperi o taxistes a Nova York, tots els éssers humans tenen el mateix tipus de cos i cervell, la mateixa naturalesa humana, estan sotmesos a les mateixes lleis biològiques i als mateixos premis i càstigs de l’atzar (fins i tot els geogràfics, tan decisius). Tots anhelen estimar i ser estimats, i pateixen quan no ho assoleixen, busquen aliment i beguda per a sadollar-se, es debaten entre el desig de llibertat i la necessitat de seguretat, tenen por a la mort i la injustícia, rebutgen el buit, els tempta la violència, s’espanten davant la desorientació, i persegueixen una felicitat matisada per l’escepticisme quan no conviuen irònicament amb l’absurd i la fatalitat.

La tensió dramàtica és un fet inherent a la literatura i la vida, sorgeix de les conflictives relacions dels éssers humans, reals o de ficció, amb si mateixos i el seu temps històric. Nusos dramàtics propis del dinamisme fonamental de l’existència humana. De la mateixa manera que el funcionament d’una central elèctrica deixa palesa les lleis de la física, així fa la literatura amb la vida. Des de la seva primera empresa literària l’home fa balanç de la seva situació, i no sembla haver avançat en una resposta definitiva, perquè la matèria és en si mateixa oberta i inconclusa, a més cal preguntar-se si ha retrocedit o progressat amb el pas dels segles. Els clàssics de la literatura més representatius són tragèdies perquè la vida, per la seva naturalesa efímera i mortal, és tràgica. No hi ha cap clàssic optimista que sense ironia ens digui que tot sortirà bé o que tot succeeix per a bé en el millor dels mons possibles i que anirà cada cop millor de manera irrefrenable, com succeeix en el Càndid volterià. No hi ha clàssics falsos en aquest sentit, però sí falsos clàssics. És cert, malgrat això, que molts d’ells són intenses afirmacions (encara que a vegades molt serenes) de la voluntat de viure, de l’anhel de vida i de l’amor fati: aquest voler el que succeeix, gairebé un amor mundi, sense acceptar la seva mendicitat i mentida. L’espècie humana subsisteix perquè milions de persones, amb discreció o sense ella, han continuat insistint a viure sota un (des)ordre artificial fruit de la creació i la imaginació. A vegades, aspectes massa tràgics per a carregar-los tot sols, i en les difícils condicions terrenals, han pogut suportar-se gràcies als altres mons que crea la literatura: un sistema estètic de representació de la realitat que aconsegueixi distanciar-nos d’allò insuportable i intolerable per a observar-lo des de fora, com un simulacre on poder pensar-ho. A hores d’ara de la societat de l’espectacle i la cultura de masses ningú pot negar que el món s’enganya i erosiona amb l’ornament. Theodor W. Adorno en la seva malmesa Dialèctica de la il·lustració (1944-1947), adverteix: ” La vida paga el preu de la supervivència assimilant-se allò que és mort”. Una cosa semblant ha succeït amb l’ensenyament de les humanitats en el nostre sistema educatiu secundari. Sotmès a un procés d’alienació en les dures societats postindustrials de consum, i per a sobreviure en elles, els plans d’estudi humanístics han hagut de mutilar-se i per això sacrificar l’excel·lència, la complexitat, la intel·ligència i subtilesa dels seus continguts, especialment els aspectes més inquietants i pertorbadors que podríem heretar de la tradició. Entre els béns anul·lats més preuats està el cultiu dels sabers inútils. La passió desinteressada per l’estudi, el pensament i el coneixement com a fins en si mateixos donaven a la cultura el sentit de la seva grandesa i aquesta omnímoda llibertat que rarament s’experimenta amb tal plenitud en cap altre camp. Pel seu caràcter improductiu i poc rendible s’ha generat en la societat comercial una certa hostilitat i menyspreu per les humanitats, arribant a qüestionar la seva necessitat en l’ensenyament. I és comprensible, encara que nefasta, tanta sospita i animositat donat el caràcter agònic d’un món com el de la producció (del consumidor) i el treball. Fatus buròcrates d’escoles i acadèmies han sortit en defensa de les humanitats, de la seva “importància social” perquè són essencials per a la “fabricació de ciutadans crítics”, en una estúpida lluita gremial i sindical mancada per complet d’alè. En aquesta defensa s’incorre en la temptació de la innocència o el pecat de la bondat tractant de justificar els estudis humanístics per qüestions morals i la seva inqüestionable contribució a la millora de l’espècie. Les humanitats ni ens fan millors moralment, ni fan millors ciutadans, ni ens solucionaran els problemes polítics, ni ens concediran la redempció per a salvar-nos de les misèries i crueltats de la història. No tinc gens d’interès a defensar la seva utilitat com no tinc gens d’interès a defensar la gastronomia, considerada com una forma sublimada i plaent de la necessitat de menjar, ja que al meu parer existeix el mateix vincle entre literatura i vida que entre la gastronomia i la fam.

Una formació humanística ofereix una instrucció sòlida sobre el sentit tràgic de l’existència, suposa l’elecció tràgica en un món d’incertesa sobre què és el que volem i el que pensem realment al marge de les confusions del pensament ràpid i automàtic del consum i la publicitat. L’ensenyament en humanitats ha d’apel·lar a aquest sentiment dels alumnes de buit absolut produït per l’ostentació, l’evasió i el pur entreteniment. A la seva precària manera de ser-hi en el món i a la possible fredor, com un astre apagat, de les seves relacions personals entre companys i amics, familiars i professors, i fins i tot en els seus primers i decebedors giravols eròtics. La tristesa serena, o melancolia anticipada, que ve després de cada plaer immediat que s’ofereix com a compensació i després del tancament de cada etapa vital, aquest abisme que s’obre en finalitzar el període disciplinari de l’adolescència, només pot comprendre’s amb una formació humanística. Tractar d’aprendre a pensar per a parar esment a la realitat i no només al soroll del món i la distracció generalitzada sinó per a entendre què és el que realment està en joc, té a veure amb prendre el control, amb ser conscients de què triem per a continuar vius. Perquè si els alumnes no es prenen la molèstia de pensar amb gratuïtat, a través dels sabers inútils, llavors a la vida adulta sí que estaran fotuts del tot. Aquests alumnes encara desconeixen la terrible expressió “dia a dia”: l’avorriment, l’alienació del treball, les rutines domèstiques, les petites frustracions i desenganys familiars, les grans pèrdues personals i amoroses, la precarietat i la seva adherida humiliació, la solitud del fracàs, fins i tot l’abandonament de tota complicitat generacional. I jo sostinc que aquest és el veritable valor de l’ensenyament en humanitats: com evitar viure “respectables”, “còmodes” i “pròsperes” vides adultes, estant morts i sent inconscients. Precisament el negat per la institució educativa en la cultura de masses.

Article anterior: Només el negat (I)

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.