Podríem parlar d’una ironia tràgica de l’educació: educant per a la democràcia com un bé i un dogma irrenunciable estem anticipant i preparant la seva demolició més perfecta. La gran paradoxa de la il·lustració en pensar l’autonomia de l’individu és d’ordre moral: Obligats a ser lliures, o ser lliures per a triar ser esclaus; en aquesta cruïlla es juga tot el sentit de la llibertat moderna.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
Va ser comprensible, encara que no inevitable ni irresistible, la defensa d’una educació moral liberal per a guiar i orientar a l’individu cap a la formació d’un caràcter democràtic i una actitud tolerant donat el passat totalitari i la memòria del terror polític en el segle XX europeu. Un fètid alè de mort i violència encara humiteja lleugerament el nostre clatell en recordar-lo. Era fàcil llavors, abans de l’autodissolució de l’URSS i la seva cartografia comunista en 1991, definir d’una manera àmplia, laxe i ambigua una educació liberal a Occident concertant grans consensos. La seva existència es justificava per la negació de l’horror polític dels seus enemics; senzillament calia establir els límits que diferencien allò democràtic d’allò l’antidemocràtic, allò constitucional d’allò l’inconstitucional, allò cívic d’allò incívic i allò liberal d’allò il·liberal, en contraposició al totalitarisme. Tal definició implicava la condemna explícita dels seus vicis ordinaris: la supressió dels drets civils, l’absència de llibertats públiques (expressió i consciència), la dominació total, i el poder arbitrari sobre la vida i la mort. L’exaltació d’allò reprimit pel comunisme i el feixisme conformava una coherent i simple identitat liberal. Aclarim el problema amb aquesta i amb tota identitat.
Escriu Ferlosio en una nota a peu de pàgina del seu breu assaig ‘Monografies iniciàtiques’, ABC, 8 de juliol de 2000, recollit en Ensayos 4, QWERTYUIOP: “La identitat és sempre, per la seva pròpia índole, ‘enfront de’, mai per exemple, ‘respecte de’, ja que, per molt que es vesteixi d’atributs, aquests no tenen una altra funció que la de signes diacrítics, distintius, com el color de les banderes, sense contingut semàntic que connoti qualitat, sinó només senyals que indiquen ‘otretat’. La bandera no és cap qualitat de l’host que l’enarbora, perquè no diu ‘soc així’ sinó ‘soc jo’ la qual cosa sempre vol dir ‘no soc tu’, ‘soc un altre que tu’; si el color de les banderes fos una qualitat, voler canviar-lo seria tan impossible com el que una llebre volgués canviar el seu bellíssim parell d’orelles per un parell de banyes, amb el qual, certament, es veuria menys indefensa. Aquest fetitxe totalment mancat de significat que és la identitat només es hipostasia i se sacralitza quan exerceix la seva funció de ‘distintiu’ precisament enfront d’un altre, és a dir en el context de l’antagonisme, el mateix que el color de la bandera l’exerceix en el tràngol per al qual va ser creada: la batalla”.
Dels dos components del sistema escolar, l’educació -i no la instrucció o ensenyament-, s’encarrega de proporcionar una identitat personal, en aquest mateix sentit agònic i competitiu en què es defineixen els equips de futbol en el camp, que sent el mateix, es distingeixen superficialment per diferències diacrítiques com els colors de la samarreta, el so dels seus càntics, la grolleria dels seus aficionats, i el tipus de banderes. És a dir, no sent res són diferents perquè no són l’altre. La tendència educativa obstinada a transmetre els valors liberals doctrinals pretén la interiorització de les ficcions explicatives i justificadores de la convivència democràtica com a productes acabats i tancats, no des de l’exterioritat dels coneixements científics i filosòfics que proporciona (en principi) l’ensenyament de l’assignatura d’Història, amb les seves formes obertes i plurals, sinó des de la rotunda veritat d’un tractament pedagògic que forja a la persona i encunya la seva identitat. El moviment és simple però letal: l’educació interioritza valors en la persona, adapta els coneixements a l’individu (pervertint així el sentit de tota transmissió) per a construir un nou ésser, mentre que la instrucció exterioritza, exposa coneixements en la seva qualitat d’objectes que estan fora, en el món, per a ser apresos intel·lectualment i fins i tot moralment. Dit d’una altra manera: l’educació adultera i perverteix els coneixements o continguts per a adaptar-los a l’alumne i el seu ambient i produir així una identitat segons el nostre gust i interessos actuals de combat, mentre que l’ensenyament prepara i capacita a la persona per a comprendre i adaptar-se als coneixements del món real.
L’ensenyament de la filosofia moral i política es planteja les preguntes que han atemorit el cor mateix de la humanitat durant segles: Com hauria de viure jo?, Quina és la millor forma de vida o la vida bona?, Quina és la millor forma de govern?, Què és el govern?, Ha d’haver-hi govern? o, Pot existir una política sense govern?, És inevitable la distinció entre governants i governats?, Qui ha de governar?, Per què hauria d’obeir la llei o la seva llei?, Obeint la llei m’obeeixo a mi mateix?, Quin és l’origen i fonament de l’autoritat?, Existeix en política una mica més que la força?, És ètic i moral sacrificar-se a un mateix per uns altres?, Què són els drets? i, per què cal unir-los necessàriament a deures i obligacions?, Hi ha objectius i fites que hagin de perseguir tots els individus necessàriament?, Hi ha propòsits morals i polítics objectius i universals per a tothom?, La llibertat té límits?, Per què cal exercir la llibertat amb responsabilitat?, Per què es prohibeixen coses en nom de la llibertat?, per què l’acció política ha d’estar subjecta a la racionalitat?, Existeix la voluntat general de la societat i de la nació política?, Per què hauria de seguir-la per sobre de la meva pròpia voluntat individual?, Cal distingir entre desig i voluntat,?, i Entre drets i desitjos?, i Entre desitjos i necessitats? Qui vigila al vigilant?, És possible el dret constitucional a la cerca de la felicitat?, L’ordre polític no es justifica pel caos que el mateix crea?, Hi ha diferències entre legalitat i legitimitat?, Qui controla al sobirà? Tota educació per a la ciutadania, per beneïda i sagrada que es presenti, aquesta consubstancialment lligada a les formes més grotesques del pensament Alicia (tal com el vaig definir en l’article anterior) i per tant no pot respondre a aquestes preguntes d’una manera crítica i reflexiva com faria la filosofia, sinó d’una manera pedagògica, tutelar i educativa: amb la finalitat de conformar una identitat.
Per la seva pròpia estructura i finalitat, ‘l’educació Alicia’ presentarà una única resposta a aquestes preguntes i una sola imatge depurada i sense fissures de l’home (per molt invertida que sigui respecte a la realitat), com un motlle de l’humà, i una naturalesa fixa i inalterable del ciutadà, que és la que ens convé. Sostindrà uns drets absoluts, uns valors d’igualtat i llibertat irreductibles perfectament compatibles entre si, i una democràcia liberal sense el rostre fosc dels seus poders coercitius, sense assumir que com tot règim polític es legitima principalment, però no exclusivament, per la força. En un procés d’ensenyament codificat en assignatures independents no se’ns ofereix dogmàticament la democràcia liberal com un bé, sinó com un objecte d’estudi, com la forma política més sofisticada i justa d’organització humana amb les seves pròpies contradiccions i limitacions, amb drets legítims i incompatibles en conflicte entre si, una igualtat i una llibertat relatives, condicionades per la circumstàncies nacionals i geopolítiques, molt més fràgils que les que promet el decàleg de la correcció política i el mirall d’Alicia. Les alternatives polítiques se’ns ofereixen en la història real, en la terra, i no en una idealitat boirosa i celestial.
Una educació doctrinal materialitzada en l’existència d’una assignatura pedagògica i artificiosa com a “Educació per a la ciutadania”, i fora del marc de la filosofia i la història (en les seves assignatures respectives), comporta un absurd i ridícul intel·lectual, que si bé no augmenta els perills polítics als quals ja estem exposats pel nacionalisme i el neoliberalisme (les dues ideologies que han vingut a omplir el buit deixat pel comunisme i el feixisme), senzillament afebleix els coneixements i eines analítiques dels alumnes. Consolidant la nostra còmica condició tràgica. Recordem que és en les velles tragèdies gregues on l’heroi, intuint el destí que li volen imposar els déus i desconeixent-se a si mateix, compleix precisament amb el seu destí fatal en intentar fugir d’ell. Podríem parlar d’una ironia tràgica de l’educació: educant per a la democràcia com un bé i un dogma irrenunciable estem anticipant i preparant la seva demolició més perfecta. La gran paradoxa de la il·lustració en pensar l’autonomia de l’individu és d’ordre moral: Obligats a ser lliures, o ser lliures per a triar ser esclaus; en aquesta cruïlla es juga tot el sentit de la llibertat moderna. Només amb un sòlid ensenyament, que signifiqui una veritable contraeducació, podran els futurs ciutadans encarar-la.
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
