DEBAT SOBRE EL PACTE EDUCATIU
(Primera part):
(Segona part):
Modera: Felip J. De Vicente Algueró, membre del Consell Escolar de l’Estat, president del Fòrum per al progrés de l’ensenyament i vicepresident de la Fundació Episteme
Debat celebrat dimarts 28 de març 2017 a la Sala d’actes del Col·legi de Doctors i Llicenciats (Barcelona)
Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics..
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Primer “CURIOSITAT”
«Són les relacions que hem anat construint les que, al seu torn, ens modelen».
El filòsof Robert C. Solomon es referia a les relacions humanes, però aquí podem reinterpretar-lo en el sentit que les interaccions amb els robots que estem establint al seu torn ens modelaran.
Com la majoria dels investigadors, Carme Torras no sosté ni una visió catastròfica del futur
ni un optimisme cec en relació al progrés tecnològic. Creu que els robots d’assistència
personal tenen un lloc a casa, a l’escola i a la feina per alliberar-nos de tasques
avorrides, millorar les nostres capacitats físiques i cognitives, i donar més autonomia a
persones grans i amb discapacitats, però només en circumstàncies molt restringides
poden ser utilitzats com a substituts emocionals. Aquests robots plantegen intricats
problemes socials i subtils qüestions ètiques, que obren possibilitats sorprenents per al
futur. En aquest terreny tan delicat, la ciència ficció ens pot ajudar a aclarir el paper
que l’humà i el robot han de jugar en aquest pas de deux en què estem
irremissiblement lligats.
Explorar aquest paper mitjançant un debat a l’aula és precisament l’objectiu
perseguit amb aquest material didàctic. Més enllà dels suggeriments per a la discussió
apuntats, la websèrie pot servir de base per a altres activitats com dramatitzar escenes,
aprofundir en les raons de cada personatge, imaginar noves situacions, cercar
informació sobre la tecnologia descrita i les qüestions ètiques plantejades, relacionar-ho
amb altres relats o pel·lícules de ciència ficció, etc. Depenent de l’assignatura, es
pot fer més èmfasi en la comprensió lectora, el desenvolupament de la creativitat, els
valors ètics i la implicació social, les habilitats de recerca, o els continguts tecnològics.
Per últim, s’ha desenvolupat una petita presentació PowerPoint, per si pot ser
útil al mestre, que la podrà estendre i modificar a voluntat.
Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Segon “RELACIONS AFECTIVES”
L’objectiu de SPiDeR és fer casar els desitjos individuals amb l’ambició d’una Civilització++ que entenem com un bé global
PREGUNTES
• Com influeix l’aparença dels robots en la seva acceptació social?
• S’hauria de fomentar la vinculació emocional amb els robots?
• Quan topa la capacitat de decisió dels robots amb la llibertat/dignitat humana?
• És acceptable que els robots actuïn com a substituts emocionals? Si és així, en quins
casos?
SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ
L’aparença antropomòrfica i les emocions simulades poden fer que els robots siguin
més convincents en situacions d’emergència, fent que la gent respongui abans i amb
més rapidesa. Tanmateix, una directriu àmpliament acceptada és que el grau
d’antropomorfisme i simulació d’un robot no hauria de ser superior al requerit per a la
tasca concreta que ha de realitzar. Una consideració ètica més genèrica relacionada
amb l’aparença és, per descomptat, la necessitat d’evitar morfologies i expressivitat
sexistes, racistes i, en general, discriminatòries en el disseny i programació de robots.
La Cèlia se sent unida al seu robot ROBbie pel seu comportament fidel, fiable i
previsible, que es veu reforçat per la seva aparença inequívoca de màquina.
Nombrosos estudis han demostrat que, com més antropomòrfic és el robot,
més positiva i empàtica és la resposta humana, fins que s’arriba a un punt en què
l’excessiva semblança del robot amb un humà provoca repulsió; això es coneix com
l’efecte “vall inquietant” (en anglès, uncanny valley effect). A l’estand dels Desastres,
en Leo experimenta aquesta repulsió davant d’un nadó mecànic i s’adona que l’efecte
“vall inquietant” pot fer fracassar un producte robòtic.
El risc principal de la vinculació emocional a un robot és l’anomenat problema
dels lotòfags o menjadors de lotus (en anglès, lotus eater problem) que apareix a
l’Odissea d’Homer. En el nostre context, la facilitat de relacionar-se amb un robot
podria erosionar la motivació per establir vincles amb les persones, que no sempre són
emocionalment agradables, conduint a l’aïllament social. En el cas dels nens, això pot
ser especialment perjudicial, ja que reduir el contacte amb familiars i companys pot
alterar greument el seu desenvolupament, per exemple, impedint-los aprendre a
empatitzar. A la Cèlia li agrada que ROBbie es comporti més “racionalment” que els
seus companys de classe i la seva mare adoptiva, ja que en obeir unes regles no la fa
sentir mai descol·locada ni confosa. A més, se sent protegida pel robot, que veu com
un company fidel en qui pot confiar.
En comptes de posar límits morals al disseny de robots, que és la tendència
dominant avui, alguns filòsofs propugnen centrar la recerca en la interacció persona-robot
i en com aquesta interacció pot enriquir la nostra vida emocional de manera
possiblement diferent i complementària a les relacions humanes, millorant el benestar
i la felicitat de les persones.
De tota manera, hi ha una gran diferència entre simular afecte i mostrar comportaments
emocionalment intel·ligents. Captar l’estat emocional de l’usuari pot ser molt útil, tot i
que una interpretació errònia pot tenir conseqüències nefastes. Alguns psicòlegs fins i
tot suggereixen que la il·lusió de comprensió emocional per part d’un robot que
estableix contacte visual amb l’usuari i respon al tacte pot ser terapèutic en alguns
contextos.
Les virtuts addicionals dels robots com a terapeutes són la seva “paciència”
sense fi, la capacitat d’actuar repetitivament sense “avorrir-se”, i el fet de no mostrar
mai sentiments involuntaris, que alguns humans no poden reprimir. De fet, han
estat utilitzats amb èxit per ajudar nens autistes a adquirir habilitats socials.
En resum, el repte és com assegurar que els robots millorin la qualitat de la
nostra vida quotidiana, ampliïn les nostres capacitats i augmentin la nostra llibertat,
evitant alhora que ens facin més dependents i emocionalment febles; és a dir, l’etern
dilema de com aprofitar els avantatges sense patir-ne les conseqüències negatives.
Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Tercer “INFLUÈNCIES”
«Estem manipulats per tots els inputs que rebem i que ens condicionen. Tenir clar això és important i també pensar fins a quin punt nosaltres podem manipular els altres.»
SALVADOR MACIP, 2012
PREGUNTES
• Hi ha límits al que poden ensenyar les màquines? Si és així, quins són?
• On és la frontera entre ajudar i crear dependència?
• Qui hauria de definir els valors que els mestres robòtics transmetrien i fomentarien?
• Quina relació hi hauria d’haver entre els professors robòtics i els professors humans?
SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ
Els robots de telepresència per ensenyar llengües estrangeres o música, per exemple,
es consideren útils a l’aula, com també els robots educatius per iniciar els nens petits
en la programació o per encoratjar el treball en equip a fi de consolidar conceptes de
diverses disciplines. La discussió sorgeix quan s’apunta la possibilitat que mestres robòtics autònoms puguin arribar a substituir els professors humans en la transmissió dels valors culturals i el pensament crític. Com podria una màquina motivar els estudiants o proporcionar orientació moral sense l’experiència que proporciona la vida? Com aprendrien els nens a empatitzar i a raonar, no només lògicament sinó també emocionalment? Com desenvoluparien el respecte per les persones grans i l’admiració per les gestes dels herois?
A l’escola de la Cèlia, els alumnes aprenen a buscar solucions a l’EDUsis en
comptes d’intentar raonar per ells mateixos, i estan subjectes a un forma mecànica i
extrema d’entrenament per a la socialització; no és estrany, doncs, que la Xis mostri
símptomes de patir un trastorn reactiu de la vinculació (en anglès, reactive attachment
disorder – RAD). Per descomptat, es poden imaginar millors maneres d’ensenyar un
bon comportament social. Per exemple, un robot pot somriure o fer altres gestos que
afavoreixin l’intercanvi de joguines entre companys de joc i simular decepció quan un
nen es nega a compartir-les. De manera semblant, els robots podrien induir els joves a
interactuar amb altres joves amb qui no s’associen habitualment per tal d’evitar la
formació de camarilles.
En comptes dels professors humans, és l’EDUsis qui programa l’educació que ha
de rebre cada alumne, i té problemes amb programar la de la Celia, ja que reacciona
de manera diferent dels altres nens. La seva creativitat —una característica humana
gairebé extingida en aquella època— és un tema important i recurrent en el projecte,
que alerta del risc que la tecnologia disminueixi la creativitat en el desenvolupament
humà.
Lu dóna per fet que els pares tenen el dret de controlar constantment el que
fan els seus fills, cosa que els pot impedir aprendre a comportar-se d’una manera autònoma i deteriorar la seva capacitat per prendre decisions. A més, també fomenta
la dependència dient a la Silvana que haurà d’ensenyar a la Cèlia i en ROBbie
com un equip, de manera que el robot aprengui a suplir les mancances de la noia.
Això planteja la qüestió de si els mestres robòtics de suport dins l’aula han de
fer equip amb els professors o amb els alumnes.
D’una banda, els robots poden fer un seguiment del progrés i de l’actitud de cada nen amb molta més precisió que els professors humans, així com generar models detallats dels alumnes que són molt útils per proporcionar una assistència personalitzada. Però, d’altra banda, per guanyar-se la confiança dels nens, els assistents robòtics no han de revelar els seus “secrets” al professor. Trobar l’equilibri entre ambdues maneres de comportar-se no és una tasca fàcil.
Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Quart “DESIGUALTATS”
PREGUNTES
• Es pot garantir la fiabilitat/seguretat d’una màquina? Com es poden prevenir el
pirateig i el vandalisme?
• Qui és responsable de les accions dels robots? Hauria de ser modificable el
comportament moral en els robots?
• Quan ha de prevaler el benestar de la societat sobre la privacitat de les dades
personals?
• Quines fractures digitals pot provocar la robòtica?
SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ
Els robots autònoms han de prendre decisions en situacions imprevistes pels seus
dissenyadors. Això planteja no només qüestions de fiabilitat i seguretat per als usuaris,
sinó també el repte de regular la presa de decisions automàtica, especialment en
contextos èticament sensibles, i d’establir procediments per atribuir responsabilitats
als robots.
Alguns argumenten que els robots poden prendre millors decisions quant a
moralitat que no pas els humans, ja que la seva racionalitat no està limitada per la
gelosia, la por, o el xantatge emocional. Fins i tot assumint que unes regles d’ètica
general es poguessin implementar en els robots, sorgeixen preguntes sobre qui ha de
decidir quina moral es codifica en aquestes regles i fins a quin punt les normes poden
ser modificables per l’usuari. Per exemple, no està clar si s’hauria de permetre a un
robot actuar en contra de l’autonomia de l’usuari per comportar-se de forma més ètica
cap a altres éssers humans o en interès de la societat en general.
Un robot és una eina i, com a tal, no és responsable de res, però sempre hauria
de ser possible determinar qui és legalment responsable de les seves accions. En el cas
dels robots capaços d’aprendre de l’experiència, aquesta responsabilitat pot ser
compartida entre el dissenyador, el fabricant i l’usuari; també un hacker pot carregar
amb la responsabilitat si es demostra la seva intervenció il·legal. En previsió de
possibles litigis, és crucial que el procés de decisió d’un robot sigui reconstruïble. S’ha
suggerit que els robots estiguin equipats amb una caixa negra no manipulable, com la
que ara duen els avions, que documenti contínuament els esdeveniments rellevants i
els resultats significatius del procés d’aprenentatge.
És ben sabut que les tecnologies digitals originen fractures socials (en funció de
l’edat, la riquesa, l’educació, les zones geogràfiques) i els robots poden ampliar
algunes d’aquestes fractures a causa del seu cost, la seva implementació física i el seu
ús no trivial. A la inversa, desenvolupar assistents robòtics per a col·lectius vulnerables
podria reduir les discriminacions socials i ajudar a aprimar aquestes fractures si es
prenguessin mesures polítiques per proporcionar els recursos financers i els
coneixements necessaris a aquests grups.
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Cinquè “INCERTESA/FUTUR”
PREGUNTES
• Els robots principalment crearan o destruiran llocs de treball?
• Com s’hauria d’organitzar el treball per optimitzar la col·laboració entre humans i
robots?
• Els experiments sobre la interacció humans-robots requereixen una supervisió
específica?
• Caldrà adequar les lleis de propietat intel·lectual a les col·laboracions humans-robots?
SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ
La preocupació per la pèrdua de llocs de treball no és específica de la robòtica, ja que
es remunta a les revolucions agrícola i industrial i, més recentment, a la revolució
d’Internet. La resposta estàndard és que els treballadors humans es deslliuraran de les
tasques perilloses, brutes o monòtones (les infames tres Ds en anglès: dangerous,
dirty, dull) per poder dur a terme treballs de “major valor”, principalment en el disseny, programació, comercialització, manteniment i ús d’aquestes noves
tecnologies. No obstant això, aquesta tendència positiva té un perill: la fractura
tecnològica. La majoria dels treballadors desplaçats no podran optar als nous llocs de
treball. Als països desenvolupats, el canvi de capacitació professional requerirà el
transcurs d’almenys una generació i, per a les societats subdesenvolupades, el buit
econòmic pot arribar a ser insuperable. El repte és idear i establir mesures socials per a
una distribució més equitativa del treball i dels recursos.
Els assistents robòtics dissenyats per col·laborar estretament amb els humans
plantegen una nou problema: com definir els límits entre el treball humà i el del robot
en una tasca compartida, de manera que no només es maximitzi la producció, sinó
que, per damunt de tot, es preservin els drets i la dignitat dels professionals. Un tema
cada vegada més important serà com dividir el crèdit pels èxits i la responsabilitat dels
fracassos entre la persona que treballa amb el robot i el seu programador. Això esdevé
encara més complicat en el cas dels robots amb capacitat d’aprenentatge, ja que el seu
comportament depèn tant del programari que duen incorporat com de les seves
experiències al llarg del temps, cosa que confereix responsabilitats també a les
persones amb les quals el robot ha interactuat.
La ciència i la literatura són poderoses armes de canvi. Cap d’elles no té sostre ni límit. Les seves capacitats es projecten imparables cap al futur, només amb la imaginació, el coneixement i el criteri adequats. Quan totes dues s’uneixen, tot és possible. També un món més ètic, si volem.
El punt de partida de Projecte SPiDeR neix a partir de dues obres de ficció de l’escriptora i experta en robòtica, Carme Torras: “Enxarxats” (Males Herbes, 2017), Premi Ictineu, 2018 i “La Mutació Sentimental” (Pagès Editors, 2008), Premi de Narrativa Ciència-ficció, Manuel de Pedrolo, 2007, Premi Ictineu, 2009 i editada també per la prestigiosa Editorial MIT Press.
Carme Torras compagina l’escriptura literària amb la recerca científica. És doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC).
En l’àmbit científic, ha publicat llibres i articles sobre models neuronals, visió per computador, intel·ligència artificial i robòtica.
De la confluència dels seus interessos científics i literaris han sorgit aquestes dues novel·les de ficció i ciència ficció, on els dilemes ètics suscitats per la robòtica i les xarxes socials juguen un paper destacat.
La mutació sentimental ha estat traduïda al castellà (Editorial Milenio, 2012) i a l’anglès amb el títol The Vestigial Heart (MIT Press, 2018) juntament amb uns materials per a impartir un curs de “Ètica en Robòtica Social i Intel·ligència Artificial”. També ha publicat un assaig sobre la influència de la ciència-ficció en el debat ètic: Robbie, the pioneer robot nanny: Science fiction helps develop ethical social opinion (Interaction Studies, 2010).
Premio Nacional de Investigación “Julio Rey Pastor” 2020 en l’àrea de Matemàtiques i Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, l’autora també ha estat guardonada amb el premi Divulga del Museu de la Ciència de Barcelona, el premi Rafael Campalans de l’Institut d’Estudis Catalans i la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya. És Fellow de l’European Association for Artificial Intelligence, i membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i de l’Acadèmia Europaea.
En l’àmbit literari, les seves novel·les Pedres de toc (Columna, 2003) i Miracles
perversos (Pagès Editors, 2011) van merèixer els premis Primera Columna i Ferran
Canyameres d’intriga i misteri.
Alguns dels seus relats sobre màquines, com Zac i el rellotge de l’ànima, La vita
e-terna, una arítmia silenciada, El joc de jocs, Memoria de equipo i L’indigent han estat
recollits en les antologies Els fills del capità Verne (Pagès Editors, 2005), la revista
Catarsi (2013), Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Científics lletraferits
(Universitat de València, 2014), Alucinadas (Palabaristas, 2014; Sportula, 2015) i Deu
relats ecofuturistes (Mals Herbes, 2016). La vita e-terna i L’indigent van obtenir el
premi Ictineu al millor relat original en català el 2014 i 2017, respectivament, i han
estat publicats en italià i anglès en l’edició bilingüe MeccanicaMente – Mechanical
Mind (Future Fiction, 2017), així com en castellà a l’antologia Poshumanas (Libros de la
Ballena, 2018) i la revista Supersonic #10 (2018). La seva última novel·la, Estimades màquines (Males Herbes, 2021) mostra la relació quasi nostàlgica que tenim amb la tecnologia que ha quedat obsoleta a través d’un seguit de relats que giren al voltant d’aquesta qüestió.
Més informació a http://www.iri.upc.edu/people/torras, clicant “racó literari“.
La FUNDACIÓ EPISTEME juntament amb la UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA BarcelonaTech (UPC) impulsen un innovador projecte de caràcter científic-social per a motivar als estudiants de Secundària -amb especial èmfasi en les noies- a cursar carreres STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), i fomentar la importància de l’ètica social i els referents femenins en el coneixement.
.
«Projecte SPiDeR», és una iniciativa transmèdia presentada en format audiovisual. Consisteix en la difusió de cinc capítols inspirats en dues premiades novel·les: “Enxarxats i La Mutació Sentimental, de l’escriptora i experta en robòtica Carme Torras, qui participa activament en el desenvolupament i guió del projecte.
Dirigit a alumnes de Secundària (des de primer de l’ESO a segon de Batxillerat) que cursen els seus estudis a centres d’ensenyament catalans, públics i concertats
Dirigit a alumnes de Secundària (des de primer de l’ESO a segon de Batxillerat) que cursen els seus estudis a centres d’ensenyament de Catalunya -públics i concertats-, el projecte uneix ficció, ciència-ficció i realitat virtual amb la participació de l’alumnat. Sota un format molt senzill de participació i posterior concurs, els guanyadors entren a formar part de la sèrie incorporant les seves aportacions per “aconseguir un futur millor”.
L’objectiu del «Projecte SPiDeR» implica incentivar els alumnes en qüestions científiques i tècnològiques (carreres STEM) així com incidir en la reflexió i la participació de tot l’alumnat en temes tan crucials com el masclisme a les aules, el ciberbullying, la integració social, el mediambient o la tecnoètica, entre altres.
.
Per què les noies no es decideixen per carreres STEM? Per què es perpetuen els models associats al masclisme entre els adolescents? Per què gairebé no es coneixen referents científics i humanístics aportats per dones al llarg de la història? Per què les noves tecnologies faciliten conductes intimidatòries, vexatòries o desinformatives entre els joves?
Podem trobar respostes en diversos estudis publicats que apunten fonamentalment a tres causes:
• Factors socials (associats a qüestions de gènere).
• Models televisius (que influeixen en l’elecció dels estudis).
• Mitjans de comunicació (que tendeixen a la invisibilitat de les contribucions femenines).
«Projecte SPiDeR» planteja als joves la importància dels estudis STEM, la reflexió social i els referents femenins a través de la seva participació en un model audiovisual que connecta amb les seves preferències, actituds i referents. Per a això presenta una narració audiovisual atractiva (argument futurista), diversitat de formats audiovisuals (còmic, ficció, 3D) i participació de personatges públics que signifiquen un model referencial.
.
.
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA
La Universitat Politècnica de Catalunya.BarcelonaTech (UPC) és una institució pública de recerca i educació superior en els àmbits de l’Enginyeria, l’Arquitectura, les Ciències i la Tecnologia. La UPC és una de les universitats politècniques líders a Europa. Titula cada any més de 6.000 estudiants de grau i màster, i més de 500 doctores i doctors.
És una de les universitats amb alt índex d’inserció laboral dels seus titulats: un 93% treballa i un 76% troba feina en menys de 3 mesos. La UPC està ben posicionada en els principals rànquings internacionals.
FUNDACIÓ EPISTEME
La Fundació Episteme té com a objectiu la promoció del debat i recerca sobre el sistema educatiu. Defensa un model d’ensenyament basat en la transmissió de coneixements com a nucli imprescindible i fonamental de qualsevol acció educativa aplicada a cadascun dels cicles formatius.
Des de la Fundació Episteme existeix la plena consciència de la importància de les noves tecnologies i, en conseqüència, dels efectes que això comporta en els models dels diferents sistemes educatius d’arreu. Això implica vetllar també per un reajustament seriós que tingui en compte els canvis que se’n deriven del nou context tecnològic però amb especial cura de no laxar ni els continguts ni la cultura de l’esforç tan necessària per assolir una formació de qualitat.
.
Sobre l’autora
Carme Torras compagina l’escriptura literària amb la recerca científica. És doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (IRI-CSIC-UPC).
En l’àmbit científic, ha publicat llibres i articles sobre models neuronals, visió per computador, intel·ligència artificial i robòtica.
Premio Nacional de Investigación “Julio Rey Pastor” 2020 en l’àrea de Matemàtiques i Tecnologies de la Informació i les Comunicacions. Ha estat guardonada també amb el premi Divulga del Museu de la Ciència de Barcelona, el premi Rafael Campalans de l’Institut d’Estudis Catalans i la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya. És Fellow de l’European Association for Artificial Intelligence, i membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i de l’Acadèmia Europaea.
.
Article de Felipe de Vicente publicat a El Mundo
La señora ministra de Educación y Formación Profesional ha declarado que este curso académico no habrá aprobado general. Y tiene razón por los motivos que ha expuesto: hacerlo sería despreciar el esfuerzo de los alumnos que han trabajado bien durante los dos trimestres presenciales y el último a distancia. Pero la señora Celaá ha matizado esta afirmación con unas palabras que pueden llevar a cierta confusión: ha dicho que la norma general ha de ser la promoción de curso y la repetición, una situación excepcional que debe justificarse debidamente. En algunas CCAA se ha llegado, incluso, más lejos. En la Comunidad Valenciana, por ejemplo, en una circular enviada por la Consejería de Educación a los centros se dicta normativamente que “el criterio general en todos los niveles y etapas educativas debe ser la promoción al curso siguiente de todo el alumnado”. Y, por si esto fuera poco, se establece “que se debería prever la titulación del alumnado que finaliza los estudios de Formación Profesional Básica, 4º de Educación Secundaria Obligatoria, 2º de FP de grado medio o superior y 2º de Bachillerato u otras enseñanzas que se determinen”. Es decir, título para todos. Por el contrario, otras CCAA no admiten estos criterios y entienden que la evaluación deben efectuarla los docentes libres de imposiciones, de acuerdo con las normas vigentes, aunque teniendo en cuenta la interrupción del curso escolar por la pandemia.
La situación de pandemia lo ha trastocado todo y también el proceso de aprendizaje de los alumnos. Es lógica la preocupación de las administraciones para que todo el profesorado tenga presente la alarma sanitaria en el proceso de evaluación. Pero determinadas afirmaciones han de ser muy medidas. Y establecer normas autonómicas difícilmente encajables en el marco legal produce una situación de desconcierto en el profesorado y se rompe la igualdad de todos los españoles independientemente del territorio en donde vivan. El Estado tiene la competencia exclusiva para regular “las condiciones para la obtención, expedición y homologación de títulos académicos y profesionales y normas básicas para el desarrollo del artículo 27 de la Constitución, a fin de garantizar el cumplimiento de las obligaciones de los poderes públicos en esta materia” (CE, art. 149.30). Por tanto, a él solo corresponde decidir, por ejemplo, los criterios básicos de evaluación y promoción de curso, como parte de estas condiciones. Y el Estado lo ha hecho, por ejemplo, a través de la Ley Orgánica de Educación, cuyos artículos 28 y 29 regulan los criterios de evaluación y promoción en la ESO y los artículos 36 y 37 los de Bachillerato. Estas normas han sido modificadas por el Real Decreto 562/2017. Otros artículos regulan los criterios para la Formación Profesional o las enseñanzas artísticas, musicales, etc… Estas y no otras son las normas que han de regir los criterios de evaluación y promoción en la enseñanza secundaria. Las CCAA han desarrollado sus propios criterios, dentro del marco estatal, en su normativa propia. Pero cuando se produce una situación como la actual en que unas CCAA quieren seguir unos nuevos criterios y otras no, el Estado ha de garantizar las obligaciones de los poderes públicos en esta materia, tal como se ha citado antes. Por eso, la posición del Ministerio ha de ser, en mi opinión, muy clara y objetiva. ¿qué quiere decir que la repetición ha de ser argumentada? Se abre una puerta a la arbitrariedad que puede provocar desigualdades entre centros y/o territorios. El único argumento posible para una repetición es el establecido en las normas legales. Introducir otros genera inseguridad y situaciones de desigualdad. Parece que la repetición de curso es una especie de condena y quien la decide casi ha de pedir perdón.
Las pruebas extraordinarias pueden realizarse a finales de junio, principios de julio e, incluso, en septiembre
Cuando se afirma que la promoción de curso será la norma general y la repetición será una medida excepcional, cabe preguntarse si han cambiado las normas legales sobre evaluación y promoción. Y si no han cambiado, como es obvio, no cabe otra interpretación que la derivada de la norma vigente. Y todas las CCAA han de someterse a estos criterios legales. Es cierto que la normativa considera la repetición de curso algo excepcional y, de hecho, lo es, porque la mayoría del alumnado promociona de curso. Pero cuando se recuerda ahora con tanta insistencia esa excepcionalidad parece que se esté invitando al profesorado a aprobar a quien no se lo merece o a quien lo necesita para mejorar. En mi opinión es posible una evaluación objetiva acorde con los criterios oficiales de los dos primeros trimestres. El tercero ha de quedar fuera excepto si es para recuperar la evaluación negativa de uno o dos trimestres anteriores, como ha solicitado el Consejo Escolar del Estado. Y las pruebas extraordinarias contempladas en la ley pueden realizarse a finales de junio, principios de julio e, incluso, en septiembre, para que todo el alumnado tenga las mismas oportunidades. Ningún alumno puede ser perjudicado en su evaluación por la interrupción de las clases presenciales, pero la epidemia no puede ser excusa para abrir la manga en los casos en que el aprovechamiento de los dos trimestres presenciales haya sido manifiestamente insuficiente. Y mucho menos para acceder a un título académico sin disponer de las competencias requeridas.
Por supuesto, los criterios de evaluación y promoción podrían ser otros. Pueden cambiar. Pero, en este caso y en mi opinión, el Ministerio, en atención al estado de alarma, debería publicar mediante decreto los criterios objetivos por los que, excepcionalmente, se regirían la evaluación y promoción de curso. Estos días se han publicado varios decretos ley que introducen modificaciones legales en numerosos ámbitos normativos. En el real decreto por el que se establece el estado de alarma sólo se atiende a la escolarización presencial y enseñanza a distancia, pero sin modificar para nada otras normas educativas. Se podrían modificar parcialmente, pero de manera objetiva y clara. Es decir, para que todo el profesorado sepa bien a qué atenerse, y todo el alumnado sea evaluado con los mismos criterios. Y si esa circunstancia no se produce, creo que las administraciones educativas han de remitirse a las normas en vigor.
La epidemia no puede ser excusa para un aprobado general solapado. Entre otras razones porque puede perjudicar al propio alumnado
El caso de la obtención de un título académico es el punto más delicado. Recomendaciones, algunas muy directas y otras más sutiles para hacer la vista gorda y dar el título con las máximas facilidades, me parecen un disparate. Nos podemos encontrar alumnos que han conseguido su título de graduado en ESO o de Bachiller, por ejemplo, con unos criterios diferentes según sea la comunidad, incluso, el centro o profesor que les evalúe. La pandemia no puede ser una excusa para vulnerar el principio de igualdad consagrado en la Constitución. La competencia estatal en lo referente a la expedición de títulos es una garantía para que un título, cuya validez es reconocida en toda España, se obtenga en condiciones de igualdad. La epidemia no puede ser excusa para un aprobado general solapado. Entre otras razones porque puede perjudicar al propio alumnado. En el caso del último curso de la ESO y en el Bachillerato, el respeto a la objetividad de los criterios normativos entiendo que ha ser más cuidadoso. Relajar los niveles de exigencia para la obtención del título de graduado en ESO o de Bachiller perjudica el proceso de aprendizaje posterior. Todos los alumnos que promocionen de curso lo harán con un tercio de los contenidos curriculares menos y si añadimos dos trimestres insuficientemente asumidos, ¿le estamos haciendo un favor?
El profesorado tendrá en cuenta las circunstancias (cosa que no hace falta recordárselo), pero sin admitir presiones de ningún tipo y evaluará con profesionalidad y justicia, que es hacerlo en base a unas normas objetivas.
Felipe J. de Vicente, presidente de la Asociación Nacional de Catedráticos de Instituto y vicepresidente de la Fundació Episteme.
Més de mil milions d’estudiants i joves de tot el món estan afectats pel tancament d’escoles i universitats a causa del brot de la COVID-19. La UNESCO presenta la Coalició Mundial d’Educació com una iniciativa multisectorial per a respondre a les necessitats urgents de l’educació.
Font: UNESCO
La UNESCO presenta la Coalició Mundial per a l’Educació amb l’objectiu d’oferir als nens i joves opcions d’aprenentatge inclusiu durant aquest període d’interrupció sobtada i sense precedents en l’educació.
La inversió en l’educació a distància hauria de servir per a mitigar la interrupció immediata causada per la COVID-19 com per a establir nous enfocaments per a desenvolupar sistemes d’educació més oberts i flexibles per al futur.
Seguiment del tancament d’escoles: un mapa mundial interactiu
La majoria dels governs de tot el món han tancat temporalment les institucions educatives en un intent per contenir la propagació de la pandèmia de COVID-19.
Aquests tancaments en l’àmbit nacional estan afectant a més del 90% de la població estudiantil del món. Diversos països han implementat tancaments localitzats que impacten a milions d’estudiants addicionals.
La UNESCO està fent costat als països en els seus esforços per mitigar l’impacte immediat del tancament d’escoles, particularment per a les comunitats més vulnerables i desfavorides, i per a facilitar la continuïtat de l’educació per a tots a través de l’aprenentatge remot.
