Inici El blog

PANTALLES I ADOLESCÈNCIA. Què ens diu la psicologia?

Entrevistem al psicòleg clínic i Doctor en Psicologia, Francisco Villar a Fòrum Episteme. Coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida en el menor de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i autor dels llibres: Morir antes de suicidio, Prevención en la adolescencia i Cómo las pantallas devoran a nuestros hijos, tots dos publicats per l’editorial Herder.

 

Per a accedir al seminari web clica damunt la imatge:

 

• Francisco Villar. Llicenciat en Psicologia l’any 2008 per la Universitat de Barcelona, es va especialitzar posteriorment en Psicologia clínica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron Barcelona (2008 – 2011). Doctor  en Psicologia per la Universitat Autònoma (2018) i la seva tesi doctoral aborda la conducta suïcida en menors, l’àmbit en el qual és especialista.

Entrevista: Eva Serra, directora executiva de la Fundació Episteme. Amb la participació de Xavier Massó, Josep Oton i Ramon Casals, president, secretari i vocal de la Fundació Episteme, resepctivament.

Fòrum en format seminari virtual “webinar” celebrat el dijous, 29 de febrer de 2024.

Idioma: català.

La educación sin pulso. ¿Qué hacer tras PISA?

III Congrés d’Experts Docents. (Madrid, 10 y 11 de mayo de 2024)

L’Observatori de la Realitat Educativa (OCRE) i la Fundació Episteme organitzen el III Congrés d’Experts Docents per a una Anàlisi Crítica de l’Educació, edició que se celebrarà a la Casa de la Comunitat Valenciana a Madrid el divendres, 10 i dissabte, 11 de maig. Sota el títol: La educación sin pulso. ¿Qué hacer tres PISA? aquesta trobada, d’abast nacional, servirà per a analitzar la situació de l’ensenyament al nostre país i les posicions que diversos acadèmics sostenen per a millorar l’actual crisi educativa.

Les tres ponències centrals, i per aquest ordre, seran a càrrec de Laura Rodríguez Montecino, professora de Llengua Castellana i Literatura i autora del projecte digital d’anàlisi educativa Sobre Ruinas, Francisco López Rupérez, Doctor en Ciències Físiques, expresident del Consejo Escolar del Estado, director de la Càtedra de Polítiques Educatives de la Universidad Camilo José Cela i escriptor i Miguel Ángel Tirado Ramos, inspector d’Educació a les illes Balears, professor i escriptor.

 

Durant les dues jornades, tindran lloc també dues taules rodones en format tertúlia, amb la participació de cinc experts docents en cadascuna, per a abordar problemàtiques de plena actualitat: currículum, metodologies, avaluació, inclusió, burocràcia i conflictivitat en els centres. Comptaran amb la participació de professors i escriptors com Olga García, Andrés Rivera, Xavier Massó, Josep Otón, Andreu Navarra, Ángel Luis AritmendiBianca Thoilliez, Enrique Mesa, Beatriz Rabasa i David Rabadà, sota moderació d’Eva Serra i Ángel Vallejo.

Aquest congrés s’organitza després dels preocupants resultats de l’últim informe PISA que han tornat a evidenciar com les actuals polítiques educatives no són les adequades. L’adoctrinament a les aules, la imposició de les pedagogies competencials, el descrèdit de la professió docent, l’excessiva càrrega burocràtica en els centres educatius, l’absència d’avaluacions externes, la conflictivitat entre alumnes i a professors o l’empobriment dels currículums són algunes de les qüestions de la realitat educativa que els seus organitzadors i participants porten denunciant des de fa temps.

Tanmateix, consideren que és urgent escoltar docents, experts i acadèmics com a legítims coneixedors de les causes que han conduït al fracàs educatiu. En aquest sentit, el simposi pretén fer una crida, tant al conjunt de la societat civil com a la totalitat de la comunitat educativa, amb la finalitat d’informar, reflexionar, analitzar, debatre, contrastar i implicar el conjunt de la ciutadania.

 

Més informació:

https://fundacioepisteme.cat/congres/

 

Veure congressos anteriors:

I Congrés d’Experts Docents (València)

II Congrés d’Experts Docents (Barcelona)

PANTALLES I ADOLESCÈNCIA. Què ens diu la psicologia?

El passat desembre coneixíem la nova regulació, atesa la proposta del Consejo Escolar del Estado -amb el vist i plau del Ministeri d’Educació i del Departament d’Educació- sobre la restricció del mòbil als centres educatius: prohibit portar-lo per als alumnes de Primària i tenir-lo apagat en horari lectiu per als de Secundària, tret d’algunes excepcions.

Aquesta mesura arribava després de la publicació dels preocupants informes PISA. Però, què diuen els diferents estudis no només relacionats amb la baixada del rendiment acadèmic sinó també sobre els efectes nocius dels dispositius en la salut mental dels menors?

Per tal d’abordar aquesta temàtica, el dijous, 29 de febrer, entrevistem al psicòleg clínic i Doctor en Psicologia, Francisco Villar a Fòrum Episteme. Coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida en el menor de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i autor dels llibres: Morir antes de suicidio, Prevención en la adolescencia i Cómo las pantallas devoran a nuestros hijos, tots dos publicats per l’editorial Herder.

La cita serà, com sempre, a les 18:30 hores i les inscripcions gratuïtes per aquells que desitgin assistir es poden reservar aquí o clicant damunt les imatges.

“Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado”

Webinar amb Olga García i Enrique Galindo, autors del llibre Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado. Amb la participació de Josep Oton i Xavier Massó en un apassionant format tertúlia. “Un assaig per a desmuntar la gran mentida de la nostra realitat educativa”.

 

Per a accedir al seminari web clica damunt la imatge:

 

• Olga García Fernández. Llicenciada en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Professora d’Ensenyament Secundari des de 2006, és coautora de Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Akal, 2017), La escuela vaciada: la enseñanza en la época pospandémica (2020) i La educación cancelada (2022). És codirectora, al costat d’Enrique Galindo Ferrández, de la col·lecció d’Educació d’Edicions Akal.

• Enrique Galindo Ferrández. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Professor d’Ensenyament Secundari des de 2004, és coautor de Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Akal, 2017), La escuela vaciada: la enseñanza en la época pospandémica (2020) i La educación cancelada (2022). És codirector, al costat d’Olga García Fernández, de la col·lecció d’Educació d’Edicions Akal.

Modera: Eva Serra, directora executiva de la Fundació Episteme.

Fòrum en format seminari virtual “webinar” celebrat el dimecres, 31 de gener de 2024.

Idioma: castellà.

Comunicat conjunt Observatori Crític de la Realitat Educativa (OCRE) i Fundació Episteme

València-Barcelona, 23 de gener de 2024

El proper dijous, 25 de gener, el president del govern, Pedro Sánchez, i la ministra d’Educació, Pilar Alegría, assistiran a una reunió del Consejo Escolar del Estado per a presentar un paquet de mesures educatives que inicialment, consisteixen en els següents punts:

  • Oferir un complement econòmic als docents amb la finalitat d’incentivar les Matemàtiques tot incidint en l’enfocament competencial de la LOMLOE i en el foment del sentit «socioafectiu» d’aquesta disciplina.
  • Reduir les ràtios d’alumnes a les classes de Matemàtiques amb el desdoblament, tal i com ha fet el govern francès, però amb una diferència significativa: aquí no es regirà per criteris de nivell acadèmic.
  • Incentivar un pla de millora en la formació del professorat de Matemàtiques (no especialista) a Primària, i de formació pedagògica competencial i socioafectiva als especialistes de Secundària.
  • Pel que fa a les propostes per a millorar la comprensió lectora de l’alumnat, des de 1r de Primària fins a 4t d’ESO, només es parla d’un paquet d’ajudes als centres, però sense especificar cap mesura concreta.

Sobre aquestes propostes, volem manifestar:

  • La llibertat de càtedra –recollida a l’art 20.1 de la Constitució- està sent redirigida i vulnerada per una llei, la LOMLOE, que, lluny de revertir els efectes del model competencial que imposa i que han resultat un fracàs acadèmic, ara pretén consolidar-se a partir d’oferir incentius econòmics als docents. El disseny de les metodologies ha d’estar guiat pels resultats, per la professionalitat dels docents i per les evidències empíriques; és un despropòsit recórrer a la compra de voluntats per mitjà de premis monetaris que voregen el suborn.
  • Malgrat que la reducció del nombre d’alumnes a la classe de Matemàtiques, per mitjà dels desdoblaments, por ser una mesura adequada, sembla més aviat una còpia improvisada i aigualida de la mesura anàloga adoptada pel govern francès. Falta una anàlisi crítica del currículum actual d’aquesta disciplina i la proposa de mesures per a la detecció precoç dels problemes en el seu aprenentatge.
  • La millora de la formació matemàtica del professorat no especialista de Primària sembla certament, a priori, una mesura que respon al més elemental sentit comú acadèmic. Això no obstant, és un contrasentit l’èmfasi que es fa en la formació pedagògica i didàctica del professorat especialista de Secundària, que ja té coneixements sobrats d’aquesta disciplina i que, no solament no ha estat consultat sobre com millorar els resultats de l’alumnat, ara haurà de «reciclar» llur praxi docent i suportar una sobrecàrrega pedagogista centrada en el model competencial que promou el govern, malgrat els mals resultats obtinguts als informes internacionals.
  • A més a més, volem remarcar també la incongruència de voler formar els mestres de Primària en Matemàtiques, alhora que se’ls està retallant la tercera part de les hores de didàctica de la Matemàtica a les facultats de Magisteri. Considerem necessari, per a la formació dels mestres i la qualitat de l’aprenentatge de l’alumnat –una demanda per part de tots els nivells educatius- que a Magisteri hi hagi les especialitats de Matemàtiques i de Llengua, igual que a la resta de nivells.
  • Sense que sapiguem encara en què consistiran les ajudes als centres, per a la millora de la comprensió lectora de l’alumnat, volem denunciar públicament el progressiu tancament de biblioteques als centres d’ensenyament, l’excessiu impuls dels dispositius electrònics a les aules, la indiferència del sistema educatiu per l’aprenentatge de la cal·ligrafia, de la lectura en paper, dels comentaris de text o l’abandonament dels clàssics de la literatura universal, en favor d’un model que titlla aquests aprenentatges d’obsolets o de conservadors.
  • També volem indicar, per anar acabant, que la proposta d’oferir un complement econòmic als docents, amb la finalitat d’incentivar les Matemàtiques per mitjà del foment del sentit «socioafectiu» d’aquesta disciplina, pressuposa una valoració dels criteris de la pràctica docent i la seva vinculació amb els resultats en uns termes que són impossibles de quantificar de manera objectiva. Tampoc hi ha estudis o investigacions educatives serioses que aportin cap mena de fonamentació teòrica que doni suport a la idea que el canvi de metodologia que es proposa hagi de produir els resultats que hom diu pretendre obtenir.

Per tot això, interpel·lem el Consejo Escolar del Estado, en la seva condició d’òrgan consultiu, per tal que consideri detingudament el paquet de mesures proposades pel govern, que li seran presentades formalment el proper dijous. Mesures que, d’altra banda, han estat dissenyades al marge dels diferents sectors de la Comunitat Educativa, a diferència d’altres països del nostre entorn, i que apunten en el sentit continuista d’una llei que ja ha mostrat a bastament el seu fracàs i incompetència en matèria educativa; en aquesta ocasió, i segons tot indica, amb la intenció de conjurar qualsevol manifestació crítica a cop de talonari amb càrrec als fons públics.  

Webinar: “Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado”

El dimecres, 31 de gener, Fòrum Episteme dedica la seva sessió telemàtica a conversar amb Olga García i Enrique Galindo, autors del llibre Aprendizaje Basado en Proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado. Serà a les 18.30 hores i comptarem amb la participació de Josep Oton i Xavier Massó en un apassionant format tertúlia. “Un assaig per a desmuntar la gran mentida de la nostra realitat educativa”.

 

L’enèsima revolució educativa té com a fi la producció del ciutadà emprenedor que, voluntàriament, se sotmeti a les exigències del mercat neoliberal; aquest home del segle XXI que entén la seva vida com un projecte d’inversió que reformula i precaritza a demanda de l’economia. Aniquilada la ciutadania a favor de l’emprenedoria, l’escola ha de ser reconvertida en un mer mecanisme d’inserció laboral on el «saber» com a fi en si mateix manca de sentit.

Però la reconversió de la institució escolar en una fàbrica de formació brossa no pot realitzar-se a plena llum. Aquesta destrucció cultural requereix la introducció de discursos i metodologies que, amb un llenguatge bensonant, es presenten com a necessaris i urgents. Aquest és el motiu de la implantació massiva de l’Aprenentatge Basat en Projectes i la seva promoció com la panacea definitiva per als mals ancestrals de l’escola. És el cavall de Troia que possibilita la rendició definitiva de l’escola al capital sota el camuflatge d’una pràctica democràtica i modernitzadora. És la gran mentida de la nostra realitat educativa.

Pots reservar la teva assistència gratuïta clicant aquí o damunt la imatge:

Olga García Fernández és llicenciada en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Professora d’Ensenyament Secundari des de 2006, és coautora de Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Akal, 2017), La escuela vaciada: la enseñanza en la época pospandémica (2020) i La educación cancelada (2022). És codirectora, al costat d’Enrique Galindo Ferrández, de la col·lecció d’Educació d’Edicions Akal.

Enrique Galindo Ferrández és llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Professor d’Ensenyament Secundari des de 2004, és coautor de Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Akal, 2017), La escuela vaciada: la enseñanza en la época pospandémica (2020) i La educación cancelada (2022). És codirector, al costat d’Olga García Fernández, de la col·lecció d’Educació d’Edicions Akal.

 

Literatura universal? Al contenidor!

Dos exemplars de "Les Millors Obres de la Literatura Universal".

Cal que defensem la lectura literària, de clàssics o de contemporanis, de traduccions o d’edicions en la llengua original. Els nostres estudiants no es mereixen quedar al marge de la incomparable felicitat lectora. Cada bon llibre que posem en mans d’un alumne és una petita victòria contra les tenebres del pedagogisme facilitador i acompanyador, una malaltia educativa que ens està matant.

 

Sofia Insensata i Sever Cremat

Molts lectors catalans sens dubte recorden, o tenen ben present, aquella col·lecció d’una cinquantena de títols anomenada “Les Millors Obres de la Literatura Universal” i coneguda com la MOLU. Va ser una iniciativa editora publicoprivada (hi intervenien La Caixa, Edicions 62 i el Departament de Cultura) que, durant la primera meitat dels anys vuitanta del segle passat, va omplir biblioteques —municipals, escolars o casolanes— amb uns volums característics de cobertes verdoses. Per una banda, el projecte no deixava de ser, tant en la seva voluntat divulgadora com en l’aspecte tipogràfic, una seqüela de la MOLC (“Les Millors Obres de la Literatura Catalana”), que tant d’èxit havia tingut des de finals dels anys setanta; per altra banda, seria també la preqüela d’una col·lecció posterior, més ambiciosa quant al nombre de títols, que apareixeria durant els lustres subsegüents: “Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle xx”. La MOLU, en efecte, se centrava essencialment en la literatura europea dels segles XVII i XIX —amb també algunes mostres conspícues de literatura medieval, renaixentista i barroca.

El títol de la col·lecció, és clar, era una mica discutible atesa l’absència d’autors de l’antiguitat grecollatina, però sens dubte els seus responsables (Joaquim Molas al capdavant) van pensar que, en el patrimoni traductogràfic català, aquests textos estaven ben representats per la gran feina de la benemèrita —i avui ja centenària— col·lecció Bernat Metge. Tampoc no s’hi comptava cap obra mestra de la literatura espanyola, cosa fàcilment explicable pel fet que la gran majoria de potencials lectors en català dominaven el castellà i en coneixien les principals manifestacions literàries. En definitiva: tant les presències com les absències indiquen que la MOLU constituïa un projecte amb visió d’aportació cultural, clarament alineat amb les polítiques de normalització lingüística i de reconstrucció/ampliació d’un mercat lector, en llengua catalana, de literatura de qualitat. Aquesta dimensió no merament editorial, sinó, diguem-ne, cultural-nacional, explica també que la col·lecció no es limités a presentar traduccions noves, sinó que mirés enrere i fins i tot recuperés peces de la important labor traductora del Noucentisme.

Doncs bé. A finals del curs passat va córrer un tweet en el qual una persona (ara no ve al cas la seva identitat) explicava que, quan passava per davant d’una institució educativa de Barcelona, va veure que personal del centre portava fins a un contenidor de paper unes capces que contenien la MOLU. En preguntar, amb sorpresa, a què obeïa aquell acte de biblioclàstia, li van respondre que aquella mena d’obres ja no interessava als noiets d’avui dia. I ben amples que es devien quedar —cal col·legir— amb aquesta resposta. Encara rai que no van decidir usar els volums per avivar les flames d’alguna foguera en la —ja propera, per aquelles calendes— revetlla de Sant Joan. El responsable del tweet, per la seva part, va recollir els llibres i se’ls va endur cap a casa, content d’haver trobar un tresor.

No sabem si es tractava d’un centre públic o privat, de primària o de secundària. No importa, això és anecdòtic, i si el fet fos una simple anècdota, no mereixeria que en parléssim. Aquí el que tenim és una mostra de l’actitud generalitzada de menyspreu envers l’alta literatura que defineix l’actual sistema educatiu nostrat. Fotre la MOLU al contenidor (ves a saber quants centres ho deuen haver fet, en els darrers anys) no és una anècdota: és una categoria, un reflex de l’abjecció educativa a què hem fet cap després de no menys de tres dècades de grolleria pedagogista, de combat contra l’excel·lència, de renúncia al coneixement no merament utilitari (competencial, que en diuen ara). Podem imaginar-nos els perpetradors de l’acte llegint per sobre els lloms dels volums abans de ficar-los en una capsa de cartó reutilitzada. Montaigne, Henry James, Ibsen, Erasme? Qui pot llegir-ho, això? Al contenidor!

Per a més inri, el tweet va coincidir amb el debat social que havia produït l’enèsim fracàs en una prova externa que avaluava el nivell del nostre sistema educatiu, en aquest cas unes proves (les PIRLS) per mesurar ni més ni menys que la competència lectora; també va coincidir, com a improvisada resposta a això per part del Departament d’Educació, amb l’anunci —pur maquillatge d’urgència, no cal dir-ho— d’un pla de foment de les biblioteques escolars. Sí, sembla una broma autoparòdica, però és la realitat. Redeu, n’hi hauria prou amb no llençar al femer els llibres bons! Mig any més tard, els recents resultats de les proves PISA han accentuat el debat social sobre, entre altres mancances, la incapacitat lectora dels nostres estudiants. I no gaires dies abans del tweet en qüestió, el curs passat havia circulat també el punyent article d’una persona que es dedicava a la formació, destinada a estudiants de magisteri, en tècniques per introduir els infants en la lectura i per fomentar-los-la; el panorama d’absolut desinterès lector i de supina ignorància literària que mostraven aquells futurs mestres, és a dir, els futurs professionals encarregats d’ensenyar a llegir els catalanets de l’avenir, era senzillament desolador, patètic i del tot inadmissible.

Doncs aquest és el quadre que tenim: alumnes que arriben a l’institut amb problemes greus de comprensió d’un text escrit, facultats de pedagogia que fomenten la incultura en nom de qualsevol bajanada innovadora, currículums oficials on la literatura sembla proscrita i centres educatius que llencen alegrement a les escombraries llibres amb el bo i millor que ha encertat a escriure el gènere humà. Tenim el que ens mereixem, perquè hem cedit a la barbàrie pedagocràtica. Dante, Shakespeare, Goethe? A qui interessen, aquests? Al contenidor!

El simple fet d’haver de defensar aquí les virtuts formatives de la literatura universal és indici del molt baix que, educativament, hem caigut. L’educació estètica de la persona, el foment de la capacitat crítica, la construcció d’una base sòlida de cultura general, l’ampliació de la riquesa lingüística o la formació d’un esperit universalista són algunes de les minúcies, del tot desateses en el model actual d’ensenyança, que podria aportar l’estudi seriós de la literatura escrita en diferents èpoques, llengües i països. I això, com a mínim, tant a la secundària obligatòria com al batxillerat.

Per als més escèptics, per cert, podem també afegir que hi ha estudis de neurolingüística que indiquen que llegir literatura “difícil” (per entendre’ns: desxifrar un poema de Góngora, per exemple) va d’allò més bé per a la nostra… motricitat! No cal dir que l’absència de literatura universal en els currículums forma part del desmantellament general de les humanitats: les llengües clàssiques i modernes, les literatures nacionals, la història general, la història de l’art o la filosofia, disciplines totes propiciadores d’una ciutadania conscient i de qualitat, han estat, des de fa lustres, objectiu d’atac indissimulat en el punt de mira del poder pedagocràtic.

Si això, almenys, tingués com a contrapartida que els nostres alumnes fossin uns cracs en ciències i tecnologia… Però no. En realitat, la dicotomia humanitats/tecnologia és un debat fals. El debat veritable és qualitat o misèria educativa. No hem arraconat les lletres per fer una societat de tecnòlegs brillants. El que estem fent és crear una societat majoritàriament illetrada apta per al consum passiu i acrític de tecnologia: exactament, mira per on, el que necessita la versió actual neomedievalitzant de capitalisme. Després de tants anys de fracàs educatiu patrocinat per la pedagogia espúria encara hegemònica, cal aixecar la vista i mirar més amunt, cap als governs i els parlaments que permeten o emparen la desfeta. I si resultés que determinats autors clàssics de la literatura universal fossin un perill, per allò que ajuden a pensar i a qüestionar els poders? Tornem a la MOLU. Kleist, Zola, Heine, Büchner, Voltaire? Al contenidor! Però immediatament!

Llençar a la paperera una col·lecció de clàssics amb l’argument que el jovent d’avui no s’interessa per aquests textos és una mostra palmària del ridícul alumnocentrisme que amara avui el món de l’educació. Amb aquest raonament, podríem desacreditar totes les matèries d’estudi i desarticular totes les assignatures —que, bé, en realitat, és exactament el que està fent la pedagocràcia. A veure. És obvi que als anys vuitanta, quan va sortir la MOLU, el miler de planes dels dos volums de l’Orland furiós en esforçada traducció de Bonaventura Vallespinosa no van ser, ni ho pretenien, un best-seller juvenil. Ni tampoc no ha dit ningú, ni llavors ni mai, que Ariosto sigui la porta d’entrada més planera al fascinant i enriquidor plaer de la lectura literària; ara bé: això no significa que s’hagi d’esborrar el seu nom dels plans d’estudi i que les biblioteques escolars s’hagin de desfer dels llibres que el duguin. Els educands catalans d’ara, com els de fa quaranta anys, tenen dret a saber qui era Ariosto i que se’ls parli de la intrèpida Bradamante, la guerrera enamorada. D’igual manera que tenen dret que se’ls parli de Gulliver, del geperut de Notre-Dame, de Tartuf, d’Oliver Twist, de Rob Roy, d’Emma Bovary, de Guillem Tell, d’Anna Karènina o del capità Ahab, entre molts i molts altres personatges del tresor immaterial de la gran literatura.

El sistema educatiu ha d’oferir un imaginari lector. Això és indispensable. Altrament, és com si acceptéssim que l’únic que hauran de llegir els nostres adolescents són banalitats, infestades de faltes d’ortografia, en la pantalla dels seus mòbils. Per a què estem educant, per obrir horitzons lectors, per trencar barreres culturals d’origen, per estimular la curiositat intel·lectual? O només estem acompanyant emocionalment els alumnes mentre consumeixen brossa en els seus dispositius? El fet és que, veient com actua la institució educadora, la brossa sembla que sigui la literatura, i això no pot titllar-se sinó de vergonyosa catàstrofe educativa i cultural. Quins noms trobem en els lloms dels volums de la MOLU? Jonathan Swift, Victor Hugo, Molière, Dickens, Walter Scott, Flaubert, Schiller, Tolstoi, Melville… Qui són, tots aquests? Tenen pas res que explicar als nostres joves? Apa, al contenidor!

La llista de cinquanta títols de la MOLU, amb totes les contingències que poguessin haver condicionat la seva elaboració, no deixava de ser un cànon, una proposta canònica de lectures. Els cànons estan per acceptar-los, per discutir-los, per actualitzar-los, per manipular-los ideològicament, per subvertir-los, per defensar-los, per deconstruir-los, per ampliar-los, per retallar-los, per acatar-los religiosament o per negar-los descregudament. El que no estan és per fotre’ls al contenidor amb una frivolitat ignara del tot impròpia de cap centre educatiu. Un cànon de literatura mundial, ben ensenyat, atorga a l’educand una eina formidable per a la seva orientació cultural al llarg de la vida. Això, avui, és tant o més necessari que fa quaranta anys.

Un dels trets característics de la involució educativa dels darrers decennis a Catalunya és precisament la desuniversalització dels continguts, l’excessiva tendència al nacionalisme i al municipalisme culturals. Un exemple típic: avui dia els alumnes d’una determinada localitat hauran fet, al llarg de la seva escolarització, qui sap quantes visites a la casa on va néixer cert escriptor local. Posem que aquest autor pertanyi a l’escola del realisme literari i que sigui perfectament desconegut fora de les nostres fronteres; està molt bé, per descomptat, que els estudiants coneguin i apreciïn el literat que els és proper, però el que no està bé és que ningú no els parli de Balzac, que era precisament el model a què es volia assemblar aquell autor del municipi. El particularisme cultural, sense un context universalista que l’expliqui, és un frau, una manipulació o un absurd. Cal començar per explicar Balzac, i la novel·lística russa de l’època, i l’anglesa, i fins i tot Galdós, i, llavors, portar els alumnes a visitar la casa del meritori autor local: aleshores sí que tindrà, tot plegat, un sentit i un rigor pedagògic. Però fa anys que no anem en aquesta direcció. Què és, en canvi, el que hem decidit fer amb Balzac? Està clar: al contenidor!

El clar retrocés en l’ús social, i també en l’ús educatiu, de la llengua catalana és un dels reptes ineludibles que escoles i instituts hauran d’afrontar i sobre el qual el Departament d’Educació anuncia noves mesures. No sembla una iniciativa gaire apropiada, al respecte, el fet d’extirpar de la biblioteca dels nostres centres les traduccions catalanes de literatura universal. Els responsables de la MOLU (a més de Joaquim Molas, constaven com a assessors Josep M. Castellet i Pere Gimferrer) està claríssim que eren conscients de la gran importància de la tasca traductora de literatura forana en benefici de l’enriquiment i del dinamisme de la llengua d’arribada. De fet, sembla com si la nòmina de traductors de la MOLU hagués estat triada amb tanta cura com la dels textos, o potser més aviat que la tria de textos s’hagués fet, en bona mesura, en funció de les traduccions i dels traductors disponibles. Així, es va recuperar la feina feta per personalitats de generacions anteriors, de Maragall a Sagarra passant per Rovira i Virgili, Carner, Andreu Nin o Carles Soldevila. S’hi van afegir traduccions escrites per importants autors vius, de Martí i Pol a Quim Monzó passant per Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o el mateix Pere Gimferrer. I, en fi, en el catàleg de la MOLU hi van coincidir molts dels més prestigiosos traductors catalans contemporanis, de C. A. Jordana a Marta Pera passant per Carme Serrallonga, Feliu Formosa, Joaquim Mallafré, Josep Murgades o Miquel Desclot. La MOLU, potser encara més que un cànon literari, era un cànon traductogràfic. Ningú amb el més mínim respecte per la llengua i la cultura catalanes pot enviar aquests llibres al contenidor. I, si ho fa una institució educativa, doncs ja podem plegar.

Ja podem plegar, sí. O posem fi a la pedagocràcia i tots els seus efectes perniciosos sobre l’ensenyança, o educativament estem acabats. Els pedagòcrates lluiten contra els sabers, però al capdavall la seva influència es redueix a l’àmbit educatiu. Que hagin acabat amb la literatura als instituts no vol dir que hagin acabat amb l’interès social per la literatura. No, no podran amb la literatura. És impossible que la mediocritat intel·lectual que ells encarnen tingui res a fer contra el fet literari. La literatura es reinventa constantment; apareixen nous clàssics, sempre en diàleg fèrtil amb els precedents. Nous gèneres, nous suports, nous autors per tot arreu, avantguardistes o epigonals (o epígons de l’avantguardisme, és clar…). Les llibreries són més plenes que mai de traduccions literàries i d’escriptura d’alta qualitat. La xifra de lectors habituals, que va créixer durant la pandèmia, es manté en un nivell que convida a l’optimisme. Els clubs de lectura de tota mena floreixen aquí i allà amb milers de persones interessades. Els ateneus, les llibreries, les biblioteques organitzen cursos i jornades de contingut literari que són un èxit. Més que mai, en definitiva, la cultura va per un cantó i l’educació va per un altre. Això és un indici clar de la bombolla mental en què viuen els pedagòcrates, de la irrealitat absurda que ha construït aquesta pseudopedagogia tronada i reaccionària que ens assota, sorda a les necessitats socioeducatives i obcecada només a mantenir el seu control sobre l’entramat educatiu. Cal que defensem la lectura literària, de clàssics o de contemporanis, de traduccions o d’edicions en la llengua original. Els nostres estudiants no es mereixen quedar al marge de la incomparable felicitat lectora. Cada bon llibre que posem en mans d’un alumne és una petita victòria contra les tenebres del pedagogisme facilitador i acompanyador, una malaltia educativa que ens està matant.

Informe 2023 sobre l’estat del sistema educatiu. Curs 2021-2022

Amb la finalitat de facilitar possibles recerques diacròniques, l’Informe 2023 manté l’estructura d’edicions anteriors. A més, incorpora diverses novetats. En la part descriptiva s’ha introduit nova informació, entre la qual destaca l’elaboració d’un apartat sobre el seguiment de l’Objectiu 4 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de Nacions Unides; els resultats d’Espanya en l’Estudi Internacional de Progrés en Comprensió Lectora PIRLS 2021; la Llei orgànica 3/2022, de 31 de març, d’ordenació i integració de la Formació Professional; o les dades sobre l’escolarització de les nenes i nens ucraïnesos desplaçats al nostre país per motiu del conflicte bèl·lic.

Edita: Secretaría General Técnica. Centro de Publicaciones. Ministerio de Educación, Formación Profesional y Deportes.

Proposat pel Consejo Escolar del Estado.

Redacció: Encarna Cuenca Carrión, Jesús Jiménez Sánchez, Carmen Martínez Urtasun, Antonio S. Frías del Val, Juan Francisco Gutiérrez Jugo, M. Almudena Collado Martín, Miguel Ángel Barrio de Miguel, Raquel González-Albo Arévalo, M.ª José Sendra Llorens, M.ª Mercè Claramunt Diego, María Penela García y Andrés Ajo Lázaro.

Maquetació digital i tratament gràfic: M. Almudena Collado Martín y Raquel González-Albo Arévalo.

Accedir a l’informe complet

Informe PISA: El que les famílies han de saber

Què ens diu PISA 2022? Quines conseqüències té? Estan les famílies prou informades? Amb la finalitat d’analitzar aquestes dades i comprendre el seu abast, en aquest seminari parlem amb Xavier Massó, president de la Fundació Episteme i Secretari General del Sindicat Professors de Secundària i Dori Huertas, impulsora d’una plataforma de mares i pares que van engegar al comprovar la baixa qualitat de l’ensenyament als centres educatius.

 

Per a accedir al seminari web clica damunt la imatge:

 

• Xavier Massó. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, i llicenciat en Antropologia Social i Cultural. Secretari General del Sindicat Professors de Secundària. President de la Fundació Episteme.

Dori Huertas. Llicenciada en Farmàcia. Doctorada en Biologia Molecular Estructural. Impulsora d’una plataforma de mares i pares no conformes amb el nivell d’ensenyament que reben els seus fills

Modera: Eva Serra, directora executiva de la Fundació Episteme.

Fòrum en format seminari virtual “webinar” celebrat el dimecres, 20 de desembre de 2023.

Idioma: castellà.

Informe PISA: El que les famílies han de saber

Els resultats de l’últim informe PISA 2022 sobre el rendiment en matemàtiques, ciències i lectura dels alumnes de 15 anys han sacsejat els fonaments dels sistemes educatius occidentals. L’arriscada aposta de reduir els continguts per a ser reemplaçats per tecnologies i modes pedagogistes ha donat els seus fruits: els menors cada any aprenen menys en els centres educatius. A Catalunya, l’equivalent a gairebé dos cursos en lectura i 18 mesos en matemàtiques i ciències. En conclusió, tant a Espanya com a Catalunya, les pitjors dades des que existeix aquest informe.

Però Què ens diu PISA? Quines conseqüències té? Estan les famílies prou informades? Amb la finalitat d’analitzar aquestes dades i comprendre el seu abast, el dimecres, 20 de desembre a les 18:30 hores Fòrum Episteme presentarà un acte telemàtic obert a tots amb la participació de Xavier Massó, president de la Fundació Episteme i Secretari General del Sindicat Professors de Secundària i Dori Huertas, impulsora d’una plataforma de mares i pares que no es conformen al fet que els seus fills no aprenguin els continguts que serien desitjables.

Aquest acte està especialment dirigit a docents, alumnes i famílies.

Pots reservar la teva assistència gratuïta clicant aquí o sobre la imatge:

 

 

Actualitat

Sala de lectura

Aquest web fa servir cookies pròpies per al seu correcte funcionament. Al clicar al botó Acceptar, acceptes aquestes tecnologies i el seu ús així com el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Més informació
Privacidad