Si l’objectiu és convertir la Secundària en una Primària eternitzada, aleshores és clar que el MIR educatiu és el penúltim esglaó, els anteriors han estat, entre d’altres, els Instituts-escola i la dispersió curricular, cap a la constitució d’un cos únic docent, indiferenciat –el somni humit tan llargament cobejat per l’Administració i alguns sindicats-, des dels 6 fins a divuit anys, per abducció de la Secundària a la Primària. La qual cosa és, en si mateixa, conceptualment aberrant.
Xavier Massó
La idea més brillant, aplicada en un context advers o, simplement, desfavorable, pot ser d’efectes devastadors. El que pot funcionar raonablement bé sota certes circumstàncies, pot fer-ho igual de raonadament malament en d’altres. El MIR docent no és probablement ni una bona ni una mala idea, però en el context actual, i amb la intencionalitat que se n’albira, pot provocar una catàstrofe educativa irreversible.
En un sistema educatiu pedagògicament fonamentat sobre veritats de fe inqüestionables, i amb la figura de l’alumne convertit en centre i objecte del sistema, desresponsabilitzat per aquest mateix sistema, no sembla sinó que qualsevol disfunció només pot ser atribuïda al docent. I un cop decidit que els docents freturen de formació (pedagògica, segons sembla ser), la proposta d’un MIR docent, impulsada des dels àulics laboratoris de miracleria educativa, apunta clarament en aquesta direcció; amb uns nivells conceptuals certament de vol gallinaci, tot sigui dit des de la prudent presumpció de bona fide. Així i tot, hi ha cada cop més consens social, polític i mediàtic sobre la idoneïtat d’aquesta mesura i la seva urgència. No és cosa, doncs, de prendre-s’ho de broma. No és una maniobra de distracció, van de debò. Però què és el MIR docent i què ve a canviar i a solucionar exactament?
L’acrònim MIR –Metge Intern Resident- prové del sector sanitari, on fa anys que s’hi aplica. Consisteix en un examen la superació del qual permet l’accés a una plaça de metge especialista en formació en el Sistema Nacional de Salut; un període d’alguns anys, sota tutorització i supervisió de metges especialistes titulars –dada important i a tenir molt en compte-, al final del qual s’obté una especialitat mèdica i una plaça. Un model no gaire diferent del que s’aplica a l’exèrcit amb els oficials acabats de graduar de l’acadèmia, o del que regulava l’adjudicació de destinacions als mestres sortits de nou de les antigues escoles normals, avui facultats de Magisteri.
Després d’haver superat el Batxillerat Elemental i la corresponent Revàlida, a 14 anys, l’aspirant a mestre estudiava tres anys en una Escola Normal de la qual, en sortir-ne amb el títol, obtenia automàticament destinació a una escola. Un cop superat l’any de pràctiques, prenia formalment possessió del lloc de treball. No sembla doncs que sigui un model tan nou com se’ns està dient. Va funcionar, com a mínim, des de la Llei Moyano (1857) i durant una mica més d’un segle, en el cos de mestres nacionals, avui mestres d’Infantil i Primària.
Però no es va aplicar mai a l’antic ensenyament mitjà –avui Secundària-, per una raó molt simple: la seva pròpia estructura ho fa inviable. Els mestres de Primària constitueixen un cos docent destinat a la iniciació en els ensenyaments propedèutics, matèries instrumentals en els seus nivells acadèmics més elementals; i per aquesta raó, fonamentals. Per això constituïen, i constitueixen, un cos els membres del qual s’han format, tots ells, en una mateixa institució: les antigues escoles normals o les actuals facultats de Magisteri. Un únic cos, el criteri de partida del qual és el seu caràcter homogeni, amb la seva subsegüent i progressiva especialització.
A Secundària, en canvi, era i és molt diferent. Els seus membres no procedeixen d’una mateixa escola o institució on s’han graduat o llicenciat, sinó de diferents facultats o entitats anàlogues, en les quals han estudiat l’especialitat que després ensenyaran a l’Institut: Matemàtiques, Filologies, Geografia, Història, Biologia, Geologia, Filosofia, Informàtica, Educació Física, Música… El criteri de partida és el seu caràcter heterogeni, per les seves diferents procedències disciplinars, i el denominador comú n’és la docència d’aquestes diferenciades especialitats acadèmiques. Un recorregut invers, doncs, que el del cos de mestres de Primària.
Per això el mecanisme d’accés és l’oposició pública per especialitat, el domini de la qual, prèvia titulació universitària superior, cal acreditar. Si hi ha algun model pensable de MIR a la Secundària, i atès que ben poc té a veure l’ensenyament de la Química amb el del Llatí, hauria d’estar en cada cas organitzat i impartit pels departaments de Didàctica de cadascuna de les facultats universitàries, amb les consegüents pràctiques als instituts, guiades i supervisades per professors de Secundària de les especialitats corresponents. Aquest és l’únic model MIR possible a la Secundària. Un model que, no cal dir-ho, les actuals propostes no contemplen ni tan sols com a pintoresca hipòtesi de treball. El principi d’especialitat és fonamental a la Secundària; eliminar-lo o devaluar-lo equival a entendre aquesta etapa com una extensió de la Primària. I no l’és pas, ni pel nivell de coneixements que s’hi imparteix, ni per les edats de l’alumnat.
Tampoc té massa sentit, per més institucionalitzat que estigui, que sigui un pedagog qui instrueixi els matemàtics en l’ensenyament de les Matemàtiques. Per a un professor de Secundària, la Pedagogia pot ser certament una eina auxiliar valuosa, però mai el centre o la columna vertebral de la seva praxi docent, que s’ha de fonamentar en el domini de la seva especialitat i de la seva didàctica; una capacitat, aquesta, que només es pot adquirir amb l’experiència i el concurs d’especialistes més avesats. Estem parlant, és clar, de transmetre coneixements, amb la finalitat que llurs destinataris els aprenguin. I el coneixement humà, malgrat que a alguns els repugni admetre-ho, està tematitzat i sistematitzat segons el seu objecte i la manera d’apropar-s’hi. Això és així i no n’hi ha d’altre. Aquí i a la Lluna.
No sembla pas, doncs, que un MIR docent sota la fèrula dels màsters de Secundària monopolitzats per les facultats de Pedagogia signifiqui altra cosa que obviar encara més l’especialitat acadèmica i convertir el professor de Secundària en un mestre de Primària. Tot sigui dit des del més profund respecte i admiració per ambdues professions docents, ni els coneixements requerits són els mateixos ni del mateix nivell, ni les edats dels alumnes ho són tampoc. Si es continua aprofundint en l’adoctrinament pedagogista del professorat, l’efecte en serà la progressiva infantilització de la població escolar fins edats més avançades. I això, es miri com es miri, no pot ser bo.
D’altra banda, la pretensió d’homogeneïtzar el cos de Secundària a imatge i semblança del de Primària és inviable, tota vegada, és clar, que entenguem les diferències constitutives de cada etapa i els seus requisits. Ara bé, si l’objectiu és convertir la Secundària en una Primària eternitzada, aleshores és clar que el MIR educatiu és el penúltim esglaó, els anteriors han estat, entre d’altres, els Instituts-escola i la dispersió curricular, cap a la constitució d’un cos únic docent, indiferenciat –el somni humit tan llargament cobejat per l’Administració i alguns sindicats-, des dels 6 fins a divuit anys, per abducció de la Secundària a la Primària. La qual cosa és, en si mateixa, conceptualment aberrant.
I el resultat serà la desaparició de la Secundària com etapa diferenciada i amb les seves pròpies característiques constitutives. Si és això el que es pretén, aleshores endavant amb els Instituts-escola, els currículums desestructurats i el MIR (in)docent. Amb la promoció automàtica de curs i la universalització per decret del graduat, el desori ni es notarà… de moment. Ans al contrari, no hi haurà abandonament escolar i estadísticament serà un èxit. Això sí, l’últim no cal que apagui la llum; la factura ja la pagaran els de sempre. Com sempre.
___
Xavier Massó és president de la Fundació Episteme i catedràtic de secundària per l’especialitat de Filosofia. Autor del llibre ‘El fin de la educación’ i coautor de ‘La educación cancelada’.
Yeray Rogel Seoane | 
Josep Oton
