Actualitat

A Catalunya, sense anar més lluny, s’està gastant una més que respectable quantitat en moblar les aules de 1r d’ESO, redissenyant-les a la manera de les taules per grups d’un bar, amb el cambrer/docent passant-hi de tant en tant per preguntar als alumnes si s’ho estan passant bé, si s’estan divertint aprenent a aprendre i a veure què se’ls ofereix.

Per ser moderns ens pensem que hem d’oferir ensenyaments pràctics i vinculats a l’entorn immediat. Potser no era aquest el propòsit de les universitats populars, dels ateneus i de tants centres d’estudis i de formació que veien un greuge comparatiu privar les classes populars dels coneixements disponibles per als sectors benestants.

La funció del sistema escolar és transmetre el llegat de coneixements i habilitats d’una generació a una altra. Molt millor si es fa en un ambient distès i engrescador. Tanmateix, no podem oblidar que l’important és aprendre, com l’important de l’hospital és curar. Moltes gràcies als pallassos que ens fan més agradable la vida, però prou de pallassades que malmeten l’educació.

A finals del mes d’abril, la Plataforma en Defensa d’una Educació Pública i deQualitat, va enviar una enquesta a tot el professorat de secundària, amb una sèriede preguntes que feien referència a l’ESO i al batxillerat. La majoria dels enquestats mostra el seu rebuig al nou disseny curricular i les noves polítiques del Departament d’Educació.

Sembla contraintuïtiu sostenir, com es dedueix de les ideologies woke, que els alumnes són producte de la violència estructural, i m'inquieta pensar que en córrer els anys molts, ja adults, s'estimin més tornar al seu propi passat a condició que sigui una història de violència. És temptador abandonar-se a un mateix per a explicar-se a través de la victimología, buscant el sentit que ens va faltar en un passat incomprès i que avui rebutgem traumàticament.

A ASPEPC·SPS vam tenir l’oportunitat i el privilegi de conèixer-lo personalment quan va ser amb nosaltres a Barcelona, el febrer de 2019, i vam poder comprovar la gran persona que era. Avui, dèiem al començament, ens hem quedat més sols perquè Nuccio ens ha deixat. Però no ens hem quedat orfes: el professor Ordine segueix entre nosaltres.

Molts ens preguntem què més ha de passar perquè les autoritats educatives vegin que el món de l’ensenyament necessita, ja de forma inexcusable, un canvi de rumb (...). Quan arribarà, quan, al nostre sistema educatiu, el polític coratjós que el fecundi retornant-li el desig de coneixement, que el redimeixi d’aquesta impotència apàtica amb què s’arrossega gràcies a tants experts? 

Paradoxalment, resulta que els crítics amb les especialitats docents solen ser els mateixos que proposen la seva particular forma d’especialització. No serà que es pretén diluir les especialitats docents per afeblir l’autoritat acadèmica del professorat i situar-lo en una posició supeditada al beneplàcit dels càrrecs de gestió? Tal vegada, l’objectiu no sigui innovar ni garantir la llibertat i la igualtat sinó, senzillament, controlar.

Per què les famílies i els centres estan tan convençuts de la importància crucial que tenen en la vida dels seus fills i alumnes?, Per què els pares i professors creuen que l'èxit o el fracàs dels seus descendents i deixebles en el futur depèn del que facin avui a casa i a l'escola? La veritat és que són factors menys importants i amb menys possibilitats del que ens agradaria esperar; encara que per a una minoria sí que siguin decisius.

Potser els centres escolars haurien d’esdevenir “franquícies”, espais lliures de servilismes extraeducatius. I, de retruc, hauríem de recuperar la confiança en els docents que han acreditat la seva competència professional. Com a persones preparades per ensenyar l’ofici d’aprendre esdevenen una autèntica marca de qualitat. Sí, s’hauria d’associar el prestigi a persones, a bons professionals, i no a artificis lingüístics que, per més moderns, originals i atractius que semblin, poden ser una burda enganyifa comercial.