Del temps i la felicitat (i III)
L'única felicitat possible en l'educació, si una cosa així passés, seria la que proporciona l'aprenentatge del coneixement. No existeix una felicitat programàtica. La passió pels sabers inútils, l'interès per les emocions humanes i la curiositat intel·lectual venen del descobriment del món, un refugi per a distanciar-nos de la nostra neuròtica personalitat i el seu fràgil i impredictible benestar.
El «MIR» docent o la liquidació de la Secundària
Si l’objectiu és convertir la Secundària en una Primària eternitzada, aleshores és clar que el MIR educatiu és el penúltim esglaó, els anteriors han estat, entre d’altres, els Instituts-escola i la dispersió curricular, cap a la constitució d’un cos únic docent, indiferenciat –el somni humit tan llargament cobejat per l’Administració i alguns sindicats-, des dels 6 fins a divuit anys, per abducció de la Secundària a la Primària. La qual cosa és, en si mateixa, conceptualment aberrant.
Del temps i la felicitat (II)
Es té la vana il·lusió que els alumnes surtin bons, justos i feliços, millors i més solidaris, i emocionalment estables, però en realitat només poden sortir racionals o irracionals, intel·ligents o estúpids, ignorants o amb coneixements particularment útils per a qualsevol ment desperta i curiosa. Dit a la manera incorrecta: o un surt amb alguna cosa al cap o un surt fet un complet carallot.
Ja n’hi ha prou! Història d’una fotografia
Junts vam improvisar una coreografia. Ens ajupíem per aixecar-nos de cop amb la força de la tornada de la cançó. Haig de confessar que els genolls no em permetien estar massa temps encongit i per això a la foto estic dret mentre els companys continuaven ajupits. De debò, va ser un moment èpic i no m’esperava pas que un fotògraf estigués captant amb tant d’encert un “Bella ciao” que expressa la indignació dels docents: “Ja n’hi ha prou!”.
Del temps i la felicitat (I)
No és estrany que si a la societat existeix un profund anhel de felicitat sigui el vessant educatiu -sobre la qual recau el mite il·lustrat que l'educació pot transformar la realitat i conduir a la perfectibilitat de la naturalesa humana- l'encarregada d'instaurar la més dolça i humana de les felicitats.
“Propostes” (Tercera taula rodona)
És possible una interdisciplinarietat des dels departaments didàctics sense renunciar al principi d'especialitat. El docent ha de fer ús de la seva llibertat de càtedra i autoorganitzar-se enfront del plantejament hegemònic d'innovació pedagògica. Els àmbits es poden contrarestar mitjançant una bateria d'arguments i accions organitzades. S'ha de perseguir la unió d'un front comú, educativament crític i obert a totes les especialitats. L'escola pública i de qualitat ha de ser defensada.
Pensament Alicia (i II)
Podríem parlar d'una ironia tràgica de l'educació: educant per a la democràcia com un bé i un dogma irrenunciable estem anticipant i preparant la seva demolició més perfecta. La gran paradoxa de la il·lustració en pensar l'autonomia de l'individu és d'ordre moral: Obligats a ser lliures, o ser lliures per a triar ser esclaus; en aquesta cruïlla es juga tot el sentit de la llibertat moderna.
«Docència i Societat» (Segona taula rodona)
Són lliures les nostres universitats o acaten els dictats de la banca i les agències d'avaluació en benefici d'un utilitarisme? S'abandona el professorat universitari a aquestes pressions del mercat? Hi ha sortida enfront del cansament que acompanya a la professió docent i a la societat? Per què la universitat s'ha impregnat de terminologia empresarial abandonant la seva funció de transmetre el saber? Es troben alumnes i professors desproveïts de la seva independència civil enfront dels xantatges del poder privat?
«Educació i Societat» (Primera taula rodona)
On resideix l'autoritat del docent, en el seu estadi pre-públic, com a transmissor de coneixements en una societat sense autoritat ni tradició? Genera la llibertat en l'educació una bretxa de desigualtats entre aquells que volen estudiar i els qui no? "No caldria deixar de banda tant de messianisme i limitar-nos a proporcionar coneixements? Tot ha d'estar llest per a ser consumit, incloent-hi l'educació, els coneixements, que també han d'arribar empaquetats? És l'escola un àmbit que el capital no pot deixar de costat en una societat supeditada a l'economia?
És possible una revolució científica en l’educació?
Fins a quin punt pot ajudar la ciència a l'educació? Per què s'accepten polítiques educatives sense contrastació? Són realment ‘noves’ les competències en educació? És la societat realment conscient del que passa dins les aules? S'ha de retornar al docent la seva llibertat de càtedra i el seu prestigi? És l'educació ostatge d'un model sistèmic cada vegada més pròxim a la postveritat?