L’única felicitat possible en l’educació, si una cosa així passés, seria la que proporciona l’aprenentatge del coneixement. No existeix una felicitat programàtica. La passió pels sabers inútils, l’interès per les emocions humanes i la curiositat intel·lectual venen del descobriment del món, un refugi per a distanciar-nos de la nostra neuròtica personalitat i el seu fràgil i impredictible benestar.
Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel
Agustín García Calvo sabia que el joc de la vida està perdut, perquè la humanitat no és un lloc agradable. En De la felicidad fa referència a alguna cosa que per essència falta, allò que es donaria si els simples mals o greus emprenyaments desapareguessin, la qual cosa s’estaria donant sense esforç, ni propòsit, ni pla, ni projecció per maneres naturals i espontànies; el que seria aquí per a ser viscut si no haguessin les noses del temps i les pressions de la realitat. El mite de la felicitat en l’educació no sembla dirigir-se a una situació contingent, a un goig passatger, al gaudi d’un instant, al delit i plaer accidental, estar feliç, sinó a un estat i condició superior, ser feliç, com una qualitat permanent de l’existència més pròxima a la Benaurança i la Gràcia que a l’efímer del dia i l’hora. Es té una visió religiosa de la felicitat, del mite de la qual es dedueix l’estructura inequívoca de l’espera en la qual reconeixem als homes en general encadenats al futur i al destí, sabent-nos per tant condemnats a l’engany sacrificial de l’esperança (recordem que per a Spinoza l’home lliure és el que viu sense por ni esperança). Totes les innombrables suposicions que hem estat forçats a elaborar sobre les ultimitats i acaballes tindrien la seva solució: l’irreprimible anhel de felicitat inscrit en tot cor humà ve a substituir a la terra el vell concepte religiós de Salvació, o qualsevol altra cosa transcendent que aparegui després de la mort.
A.G.C reflexiona a Razón Común, la seva traducció i comentaris de les restes del llibre perdut d’Heràclit, sobre l’ambivalència de la vida, que és també la de tota condició de felicitat. Resulta imprescindible que la felicitat no sigui futura i sigui d’un, perquè si no és meva, què m’importa? Cito lliurement:
“ […] lo que razón (común) aquí desea es terminar haciendo una descripción sumaria de cómo es la vida de (cada uno de) los hombres en general: en cuanto que han nacido o se les ha hecho venir a ser alguien, quieren (ethélousin: no es un mero deseo, sino una voluntad consciente) dos cosas que en verdad se revelan contradictorias: por un lado, sí, vivir, sea ello lo que sea, pero, por otro, ser cada uno entre todos, tener sus partes, sus lotes, puestos cargos o destinos correspondientes a cada cual; pero más que eso quieren reposarse, descansar, (¿de vivir?, ¿de sus cargos y destinos?: no, sino de la contradicción entre ambas cosas, que es en lo que consiste la vida de cada uno); y así que, en virtud de la secreta lógica, lo que hacen es dejar, tras de sí en el tiempo y como rompecabezas suyos, a otros para que vengan a ser los que sean verdaderamente sus partes o destinos, esto es, el destino de la perpetua sustitución del uno por el otro; el cual es una consecuencia necesaria del planteamiento mismo o más bien axiomas iniciales en que se fundaba la Realidad, a saber que uno es solo idéntico consigo mismo y a la vez es uno entre todos, intercambiable por tanto con todos ellos como elemento de un conjunto, olvidándose de que razón desnuda, no la Realidad, proclama que la identidad de uno consigo y su diferencia con los otros son lo mismo, al tiempo que no lo son”.
El mite esborra totes les contradiccions, ambigüitats i vacil·lacions que la cerca de la felicitat comporta en forma de fatiga i tediosa càrrega: l’obsessió psicològica per posseir-la pot ser el més gran motiu d’infelicitat. No resulta paradoxal que la indagació sobre el camí a la felicitat sigui un model d’emprenyaments, disgustos i temps perdut? L’obligació de ser feliços no hauria de convidar-nos a una cosa diferent del sacrifici i la mortificació? No produeix més satisfacció l’incompliment del mandat i el desbaratament dels seus càlculs? No és la renúncia al seu angoixant imperatiu de persecució i conquesta la millor manera d’experimentar-la veritablement en la seva gratuïtat? És fàcil imaginar el tipus de canalla que pretén reprimir el desig de felicitat al seu veí, però no és menys repulsiu el que pretén imposar-la per la força; són conegudes les tragèdies polítiques que van ser el resultat històric dels pobles bons i feliços. De fet la felicitat, com tot allò real, és la negació del seu propi mite. En si mateixa és una aporia, áporon, una cosa mancada de camí i mitjans per a trobar-ho i resoldre-ho; una cosa introbable i sense direcció, com a indicible i irresoluble, contrariant així el sentit etimològic i civil de l’educació com a guia i orientació, en aquest cas, cap a cap destinació. La felicitat, allunyada del destí, és una cosa espontània i inesperada, com ho són els personatges de caràcter i manifestació que aquell dia assolellat en El Retir va veure la Torci en els titelles de guant. Ho va dir Antonio Machado: “trobo el que no busco”.
L’única felicitat possible en l’educació, si una cosa així passés, seria la que proporciona l’aprenentatge del coneixement. No existeix una felicitat programàtica. La passió pels sabers inútils, l’interès per les emocions humanes i la curiositat intel·lectual venen del descobriment del món, un refugi per a distanciar-nos de la nostra neuròtica personalitat i el seu fràgil i impredictible benestar. De l’exercici de l’ensenyament es deriva de manera tàcita i indirecta, i en cap cas de manera explícita i intencional, el gaudi intel·lectual i l’autonomia de pensament, necessaris per a una presa de consciència de la realitat que es descriu a través dels conceptes, les idees, i la raó. Induint al fet que l’individu per si mateix s’adoni del sentit últim de les pròpies accions i passions, i desgraciadament, de les alienes. No hauríem de pensar l’ensenyament com aquest alliberament de nosaltres mateixos, de l’odiós jo, i la insuportable persistència de l’ego? Ensenyar implica acomodar-se cognitivament a la mesura del món, no acomodar ideològicament la realitat a la nostra pròpia mesura i mesquinesa. La mesura exacta de la degradació és la correcció ideològica de la militància educativa, per exemple, sobre la literatura. La nostra època pretén ressuscitar l’adanisme per a redimir el món, però la literatura no es va fer per a lluitar contra la crueltat i la injustícia ni per a combatre el mal, sinó per a comprendre-ho i representar-lo estèticament, tampoc per a legitimar-lo i perdonar-lo, sinó per a explicar-lo.
El que defineix a l’educació terapèutica és l’acció directa i la supressió de tota mediació; les posicions intermèdies i les instàncies indirectes que conformen les precaucions intel·lectuals són necessàries per a la veracitat de la reflexió. Menyspreen les zones grises que donen a la vida la seva eficiència: el pudor, l’autoritat (intel·lectual), el sentit comú, el compromís matisat, el tabac i una lleugera ironia escèptica. Odien les duanes. És a dir, desactiven el subtil i incert mecanisme comunicatiu de l’ensenyament. Convé meditar profundament sobre aquests assumptes, sense obviar els antecedents: potser l’ensenyament tradicional abans de l’estocada final de l’utopisme educatiu no havia pervertit ja els seus propis fins i pràctiques? La doctrina econòmica ultraliberal i les “necessitats del lliure mercat” no havien destruït en el més íntim l’amor per la veritat i l’irresistible desig de conèixer? Són preguntes que requereixen d’una llarga explicació, i haurien d’inquietar-nos.
La gran part de les persones no vol ser feliç exercint la seva llibertat al preu de renunciar a qualsevol tipus de consol; la incertesa, el perill, la inestabilitat del món. I temen fracassar, que els errors i l’infortuni els condueixi a la desolació. En fi, la comprensible por a la vida. Quan s’aposta per la vida sense falses seguretats es té por de perdre i també a trobar un bri de gràcia irònica en la desgràcia, no vagi a ser que això justifiqués la dissort! Sigui com sigui, el final d’aquesta relativa comèdia està sotmès a la fatalitat, la vida acaba inexorablement amb la mort pròpia i aliena, ens aterreix, i per això reclamem instants de felicitat. Només es pot estar segur del no-res. Potser algú creu que tot això ho poden ensenyar els psicòlegs, orientadors, i els inanes graduats en educació als alumnes que han convertit pacients? Uns pocs desconfien del desaferrament que suposa la fe en el futur i el destí, creuen en la inclinació a la vida malgrat la duresa i la pèrdua. Encara que és cert, quan es perd un gran amor s’estima menys tota la resta perquè s’estima amb el poc que ha quedat d’un mateix.
____
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
