L’entrevistadora em va aclarir que no s’havia referit a les retallades de professorat ni a la pujada de ràtios que van patir els alumnes –no són res de rellevant, cal suposar-, sinó al tancament dels menjadors escolars que, amb la compactada, s’esdevenien prescindibles. Per cert, menjadors escolars habitualment gestionats per empreses de càtering sospitosament afins –dit prudentment- a sectors molt propers al Departament i les seves perifèries paraeducatives.
Xavier Massó @XmaSecundaria
La polèmica sobre la jornada escolar partida o compactada està sentenciada. Navarra ha disparat el tret de sortida en implantar la partida –matí i tarda- i aviat una bona part de la resta de CCAA seguiran la seva estela. Amb llurs inevitables sicofantes aplaudint la mesura i comminant a adoptar-la per sobre de qualsevol altra consideració. A Catalunya ja fa temps que el Departament li té ganes, a la jornada compactada. No trigaran gaire. Segons sembla, els únics beneficiats de la jornada compactada són els docents –un privilegi més-, alhora que les famílies i alumnes en són els grans perjudicats. «Imperatiu» pedagògic, doncs. Ja sabem què toca.
Llàstima que els arguments siguin tan dèbils i capciosos. Perquè, a veure, que la jornada compactada permet als docents fer millor la seva feina, d’això no hi ha dubte, però, aleshores, no estem parlant de condicions laborals, sinó professionals, de rendiment, de resultats. Tota vegada, és clar, que estiguem parlant d’ensenyament, no d’un reservoir d’adolescents, com qui necessita un aparcament quan no fa servir el cotxe. I és que, a més a més, quan parlem de jornada continuada ens estem referint a l’horari lectiu dels alumnes i a l’organització del seu temps extraescolar; no al dels docents, l’horari dels quals segueix sent de 37,5 hores setmanals, com el de qualsevol altre funcionari, malgrat que cobrint menys, amb la mateixa o superior titulació. Altrament dit: els que no hi van per la tarda són els alumnes. Els professors segueixen treballant i acudint al centre quan se’ls convoca o en compliment del seu horari, sovint més enllà d’aquest.
Pel que fa als alumnes és evident que, per més tendenciosos informes que maldin per demostrar el contrari, la concentració de l’horari lectiu pels matins permet una més àmplia i millor organització del seu temps fora del centre, per a esmerçar-lo en d’altres activitats, a l’estudi i el lleure, per a estar amb la família o amb els amics. En definitiva, que hi ha vida més enllà de l’escola. Fins i tot deixant de costat els avantatges acadèmics de compactar les classes, sembla clar que deixar la tarda a la seva disposició per tal que s’organitzin, o que la seva família els l’organitzi, no incorpora sinó aspectes positius. Pensem per un moment en l’alumne que, amb la jornada partida, entra a dos quarts de nou al centre i no en surt fins les sis de la tarda. Què pot fer amb el que queda del dia? Si és el cas que practica algun esport, o que va a classes de guitarra, o si fa els deures, pràcticament no res. D’això en diuen ara racionalitzar els horaris?
A Catalunya, ja fa més de deu anys, el sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) va plantejar, en solitari, a l’aleshores consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, la necessitat d’implantar la jornada continuada; contra el parer, per cert, de la resta de sindicats docents. Estaven contra la jornada continuada les megafederacions subvencionades de pares i mares d’alumnes, els moviments de renovació pedagògica –MRP’s-, relíquies ideologitzades igualment adscrites al civader, les patronals de la privada –els feia por que els alumnes migressin a la pública; el negoci és el negoci-, fundacions amb interessos crematístics i ideològics, empreses relacionades amb activitats de lleure extraescolar organitzades des del propi centre i adjudicades des del Departament, empreses de càtering que es feien d’or amb els menjadors escolars…
La veritat és que Rigau va afinar força en decidir-se per una solució plenament conseqüent amb la diversitat de centres i de casuístiques: allí on es plantegés organitzar la jornada compactada, hauria de ser aprovada pel consell escolar del centre, amb el requisit de ponderació del vot de cadascun dels sectors representats. En cas contrari, tot i que hi hagués majoria a favor, no s’aplicava.
Malgrat que es van organitzar furibundes campanyes en contra, l’únic que es va demostrar fou que aquestes federacions de pares i mares no representaven ningú… O potser sí, però no als qui deien representar: un 80% dels consells escolars van aprovar la implantació de la jornada continuada amb el vot favorable dels representants de les famílies al consell escolar, en tot moment condició sine qua non, i contra el parer de les escleròtiques superestructures que els demanaven el vot en contra. Cal citar també el Consell Escolar de Catalunya, que es va cobrir d’una més que incerta glòria. Segueix igual d’entotsolat i amb data de caducitat de fa un munt d’anys.
També avui en dia, quan el Departament d’Educació imposa la jornada partida als instituts-escola –una aposta pedagògica l’objectiu de la qual no és altre que convertir la Secundària en una mera extensió de la Primària, i als seus docents també-, sorgeixen problemes i protestes… Amb qui? Amb les famílies, per descomptat. El cas recent de l’Institut Pi del Burgar, de Reus, reconvertit forçosament i amb nocturnitat en Institut-escola, n’és un exemple d’actualitat ben frapant. Deixem-nos, doncs, de mentides capcioses: les famílies aposten majoritàriament per la jornada compactada. I allí on no és així, no hi ha jornada compactada. Que potser la seva opinió només compta quan interessa segons qui?
Un altre dia parlarem del perquè d’aquesta obsessió malaltissa del Departament d’Educació i dels lobbies afins contra la jornada continuada. I dels interessos que hi ha al darrere: l’afany de lucre i el doctrinarisme pedagogista, en curiosa afinitat electiva. Per avui, deixem-ho amb una anècdota que reflecteix molt bé, o la desinformació, o, simplement, la manipulació grollera que se’n fa.
Em va entrevistar fa uns dies un conegut diari, amb motiu d’un reportatge que s’estava preparant sobre la polèmica compactada/partida. En resposta a una de les preguntes, estava explicant que, amb el model «Rigau», allí on hi ha jornada continuada és perquè així ho han decidit les famílies. No devia agradar massa aquesta afirmació, perquè la periodista em va interrompre per dir-me que havia estat una mesura d’estalvi en un context de retallades i sense convicció pedagògica, l’objectiu de la qual no era sinó apaivagar el descontentament dels docents.
Anava a replicar que, efectivament, als docents se’ls van aplicar més retallades econòmiques i laborals que a qualsevol altre col·lectiu, i que als alumnes se’ls va perjudicar amb una pujada de ràtios brutal –correlat de la retallada de plantilles-, i que Catalunya és precisament l’únic territori on aquestes retallades encara no s’han revertit completament… Anava a respondre-ho, deia, però no vaig poder; la cosa no anava per aquí.
L’entrevistadora em va aclarir que no s’havia referit a les retallades de professorat ni a la pujada de ràtios que van patir els alumnes –no són res de rellevant, cal suposar-, sinó al tancament dels menjadors escolars que, amb la compactada, s’esdevenien prescindibles. Per cert, menjadors escolars habitualment gestionats per empreses de càtering sospitosament afins –dit prudentment- a sectors molt propers al Departament i les seves perifèries paraeducatives. Vaig respondre lacònicament:
“Un institut no és un restaurant“.
El reportatge ja s’ha publicat. Cal destacar-ne l’èmfasi en l’estalvi que va suposar pel Departament l’aplicació de la jornada continuada i les pèrdues d’aquestes empreses, fins i tot quantificades. Que una cosa és un institut i una altra, de molt diferent, un restaurant, d’això res de res. Només perquè en quedi constància.
_____________
Xavier Massó. Secretari General del Sindicat de Professors de Secundària (aspepc·sps). President de la Fundació Episteme.
