Fundació Episteme

«Confiïn en la seva experiència i esperit crític, no creguin en allò absurd», suggereix Nuno Crato, ministre d'Educació i Ciència de Portugal durant els anys 2011-2015. Sota les seves mesures -basades en evidències-, els alumnes portuguesos van assolir els millors resultats de la seva història en les proves PISA i TIMSS. La visió educativa de Crato xoca frontalment amb el constructivisme, model que ha estès les seves ales a Europa i els EUA durant les últimes dècades sobrevolant amb lleugeresa el panorama educatiu.

Malgrat les millores experimentades en l'última dècada, Espanya té la segona taxa d'abandonament escolar primerenc més alta de la Unió Europea, només per darrere de Romania. Aquest fenomen afecta en una proporció més elevada als nois, i als joves amb famílies de renda més baixa, sent Espanya un dels països on aquests grups pateixen bretxes més altes.

Considerat com l'artífex del “miracle educatiu portuguès”, l'exministre d'Educació i Ciència de Portugal durant els anys 2011-2015, Nuno Crato, explicarà en el fòrum de debat telemàtic ‘Fòrum Episteme’ la importància dels continguts, l'esforç, l'exigència i l'avaluació com a bases fonamentals per al progrés educatiu en el segle present.

Aquest passat mes d’agost, el Departament d’Educació va fer públics els resultats de les proves de competències bàsiques corresponents al curs 2021/22, que es realitzen al 4t curs d’ESO: els pitjors des que es fan aquest tipus de proves. El Departament i els seus pedagogs en nòmina ho han atribuït a la pandèmia. Nogensmenys, hi ha raons per pensar que es tracta d’una mala excusa que s’està començant a convertir en un boc expiatori massa recurrent.

Sotmès a un procés d'alienació en les dures societats postindustrials de consum, i per a sobreviure en elles, els plans d'estudi humanístics han hagut de mutilar-se i per això sacrificar l'excel·lència, la complexitat, la intel·ligència i subtilesa dels seus continguts, especialment els aspectes més inquietants i pertorbadors que podríem heretar de la tradició. Entre els béns anul·lats més preuats està el cultiu dels sabers inútils.

Un empresari pren decisions sobre el seu negoci perquè s’hi juga els seus diners, però ¿és legítim que un representant de l’Administració actuï de manera similar en la gestió de recursos públics? En nom de no se sap què es promou una metamorfosi educativa, basada en una mena de privatopia que arracona la lògica del sistema públic tot atribuint una pretesa i connatural eficiència a la gestió privada.