Fundació Episteme

«Contra el pedagogismo» és l’al·legat d’Alberto Royo a favor del saber com a eix d’un sistema educatiu que aspiri a l’emancipació real del ciutadà i garanteixi uns coneixements sòlids i un ensenyament eficaç, rigorós i perdurable per a tots, al marge de modes, interessos, inèrcies o autocomplaences. Webinar amb el seu autor i la participació de Xavier Massó.

A finals del mes d’abril, la Plataforma en Defensa d’una Educació Pública i deQualitat, va enviar una enquesta a tot el professorat de secundària, amb una sèriede preguntes que feien referència a l’ESO i al batxillerat. La majoria dels enquestats mostra el seu rebuig al nou disseny curricular i les noves polítiques del Departament d’Educació.

El següent estudi, dut a terme per Francisco López Rupérez i Isabel García García, pretén reprendre la proposta efectuada el 2014 pel Consell Escolar de l'Estat i fonamentada, posteriorment, d'una manera àmplia (López Rupérez, García García i Sanz Labrador, 2015), en el sentit de recórrer a l'extensió de l'ensenyament obligatori fins als 18 anys com un procediment d'intervenció –o de política pública– per a la reducció efectiva del AET, intervenció la pertinència de la qual reposa en nous arguments i en noves evidències.

«Contra el pedagogismo» és l'al·legat d'Alberto Royo a favor del saber com a eix d'un sistema educatiu que aspiri a l'emancipació real del ciutadà i garanteixi uns coneixements sòlids i un ensenyament eficaç, rigorós i perdurable per a tots, al marge de modes, interessos, inèrcies o autocomplaences. És una crida a la resistència activa contra l'emblanquiment del pedagogisme i la conversió del coneixement en un article de luxe, a l'abast d'uns quants.

Sembla contraintuïtiu sostenir, com es dedueix de les ideologies woke, que els alumnes són producte de la violència estructural, i m'inquieta pensar que en córrer els anys molts, ja adults, s'estimin més tornar al seu propi passat a condició que sigui una història de violència. És temptador abandonar-se a un mateix per a explicar-se a través de la victimología, buscant el sentit que ens va faltar en un passat incomprès i que avui rebutgem traumàticament.

A ASPEPC·SPS vam tenir l’oportunitat i el privilegi de conèixer-lo personalment quan va ser amb nosaltres a Barcelona, el febrer de 2019, i vam poder comprovar la gran persona que era. Avui, dèiem al començament, ens hem quedat més sols perquè Nuccio ens ha deixat. Però no ens hem quedat orfes: el professor Ordine segueix entre nosaltres.