Fundació Episteme

Si es canvia el calendari és per demostrar qui mana (o qui vol demostrar que mana), com s’ha fet en altres períodes històrics. És una manera de fer el pols amb professorat tot simulant que es compte amb la pretesa aquiescència de les famílies. Parafrasejant a Orwell podríem dir: “Qui controla el present (autoafirmant el seu poder), controla el futur (determinant els calendaris); qui controla el futur, controla el passat (esborrant de la memòria el que hi havia abans)”.

Quines tecnologies s’estan fent servir a les aules? Com interfereixen en el desenvolupament dels menors i adolescents? S’implementen adequadament en els àmbits acadèmic i social? Com les famílies i els professors han d’abordar abordar els usos i efectes d’aquestes aplicacions tecnològiques?

Quines tecnologies s'estan fent servir a les aules? Com interfereixen en el desenvolupament dels menors i adolescents? S'implementen adequadament en els àmbits acadèmic i social? Com les famílies i els professors han d'abordar abordar els usos i efectes d'aquestes aplicacions tecnològiques? Per a respondre a aquestes preguntes, Fòrum Episteme presenta el webinar «Tecno-educació: Reptes i desafiaments» amb la participació del físic, lingüista i docent, Toni Hernández i la periodista i escriptora, María Zabala.

La qüestió que s'aborda en aquest treball, signat per Julio Carabaña catedràtic de Sociologia de l'Educació de la UCM, és si la segregació social pot considerar-se un problema del sistema educatiu o més aviat ha de veure's com un agregat de problemes a nivell local. El resultat principal és que la segregació social entre escoles a Espanya, comparable a la dels països de l'OCDE, té, malgrat això, conseqüències molt petites sobre els resultats escolars (sota “efecte pars”).

Seminari dedicat a «Europa i l'exploració de l'espai: missions de l'Agencia Espacial Europea (ESA)». Amb la ponència de Juan Miró, qui ha treballat durant 27 anys a l'Agencia Espacial Europea (ESA), en programes espacials en les àrees de ciència, observació de la terra, vols tripulats, navegació per satèl·lit i coets.

L'única felicitat possible en l'educació, si una cosa així passés, seria la que proporciona l'aprenentatge del coneixement. No existeix una felicitat programàtica. La passió pels sabers inútils, l'interès per les emocions humanes i la curiositat intel·lectual venen del descobriment del món, un refugi per a distanciar-nos de la nostra neuròtica personalitat i el seu fràgil i impredictible benestar.