Fundació Episteme

Plantejar una contrareforma molt seriosa amb un batxillerat més llarg i més rigorós. Ensenyar lògica i raonament deductiu a secundària introduint una mica de programació. Dotar de més professors de Matemàtiques als centres educatius, on cada cop escassegen més. Optimitzar els deures que els alumnes s'emporten a casa o reintroduir la memorització en aquesta assignatura són algunes de les propostes de Ricardo Moreno Castillo i Xavier Ros-Oton.

L'impacte dels corrents pedagògics actuals afecta cada cop més als continguts. Tal és el cas de l'assignatura de Matemàtiques. El Ministeri d'Educació ha decidit aquest cop dotar-les d'un enfocament socioemocional i dividir-les en sis sentits. Per a conèixer les conseqüències educatives d'aquesta mesura, la Fundació Episteme ha volgut conèixer l'opinió de dos experts matemàtics: Ricardo Moreno Castillo i Xavier Ros-Oton.

Recordo que durant els anys d'universitat la història de l'èter em fascinava. No només pels seus entrellats, girs de guió i reminiscències sobrenaturals, sinó també perquè revela alguns dels aspectes més ambigus de la ciència: la supervivència durant segles de models clarament insatisfactoris, el gust per la redundància, el predomini -més sovint del que esperaríem- de la teoria i la intuïció sobre l'evidència empírica.

Es poden reformular les Matemàtiques des d’una perspectiva de gènere? El Ministeri d’Educació dirigit per Pilar Alegría vol donar un «sentit socioemocional» a l'assignatura de Matemàtiques amb la intenció de fomentar el "benestar dels alumnes amb una perspectiva d'igualtat". Però, quines conseqüències educatives se'n deriven?

Una de les pre-categories subjacents al discurs educatiu hegemònic és la creença en la idea rousseauniana segons la qual l’home neix bo, perquè ho és per naturalesa, i la societat el corromp a mesura que es va socialitzant segons creix. Una «veritat» que està molt lluny d’haver-se pogut confirmar, que fretura de base científica i que allí on s’han dut a terme experiments, els resultats l’han desmentida contundentment.

En la recepció del premi Heinrich Böll, que li atorgà la ciutat de Köln (Colònia) l’any 1985, Hans Magnus Enzensberger etzibà als presents -molts d’ells polítics- un discurs titulat «Elogi de l’analfabet»1. Entre altres moltes consideracions interessantíssimes, el poeta incidia en la distinció entre l’analfabet i l’analfabet «secundari».